L’excés i l’extrem triomfen en el cine amb voluntat comercial

El cine s’ha tornat extrem, exagerat i estrany. Cada una a la seva manera, són extremes les pel·lícules de terror The Substance (2024) i la saga Terrifier (2016-2024), el controvertit musical Emilia Pérez (2024), l’epopeia de gairebé quatre hores The Brutalist (2024) o el thriller eròtic Babygirl (2024). L’excés en el cine actual va més enllà dels gèneres i no té a veure només amb la representació de la violència. Es manifesta de moltes maneres; entre les quals, les dimensions, l’actitud i el to de les pel·lícules. Serveixin com a exemple les maneres de pel·lícula important de The Brutalist, l’ambivalència desencadenada de Babygirl, l’inaudit rictus depressiu de Joker: Folie à deux (2024) o la desmesura de Emilia Pérez.

Econòmicament rendible

És cert que l’extrem sempre hi ha sigut, especialment en gèneres com el terror i la comèdia, fins i tot el musical, en els quals recórrer a l’excés o el deliri és –o hauria de ser– habitual. Però alguna cosa està passant quan aquest excés deixa de ser exòtic, puntual o de nínxol per filtrar-se al mainstream. També quan deixa de sorprendre’ns i, en molts casos, és econòmicament rendible. Un exemple seria l’èxit de The Substance, que abans que un assaig sobre la pressió estètica és una sèrie B de terror guillada i supergore, però feta amb molts diners i classe.

La magnífica pel·lícula de Coralie Fargeat ha sigut nominada a cinc Oscars, entre ells els de pel·lícula, direcció i guió original. És una cosa històrica en uns premis que sempre han menystingut del terror. Però, a l’espera de si guanya o no, això és només la culminació d’un èxit major: és la pel·lícula de terror que està anant a veure la gent a qui no li agrada el terror. ¿Per què s’ha fet popular? ¿Ens hem habituat a aquest excés? Potser sí. Resulta tan cridanera la nostra normalització d’aquest excés com les raons per les quals tants cineastes hi recorren o, en cas d’haver-ho fet abans, apugen l’aposta. És impossible marcar un inici a aquesta tendència, però potser no és forassenyat citar Titane (2021) com una de les seves primeres expressions. La pel·lícula de Julia Ducournau, Palma d’Or a Cannes, s’encén, es transforma, explota i tomba totes les parets per parlar del món i el seu caos.

En una taula rodona de The Hollywood Reporter amb altres directors, Fargeat explicava això: "A la meva anterior pel·lícula [Revenge, 2017] vaig trobar realment la meva llibertat i em vaig sentir poderosa i totalment capaç d’expressar-me d’una manera en què no hi ha límits. M’encanta endinsar-me en l’excés i tocar la meva part de bogeria per parlar de les coses que he de manejar a la vida real. En el cas de The Substance, especialment pel tema, em va semblar totalment rellevant que fos tan excessiva com fos possible perquè el públic sentís aquest excés i sentís que coneixia la bogeria". Fargeat parla de l’excés per amplificar el missatge i com el lloc on trobar la llibertat com a creadora, cosa que comparteix Carlota Pereda, directora de Cerdita (2022), a qui també li tempta "fer una cosa molt gore, molt boja." "En el meu cas té a veure amb voler recuperar la llibertat, amb voler fer una cosa tan desmesurada que no puguin tornar-te notes al respecte. ¿Com poden suggerir-te treure un braç tallat quan en tens 17 més? És més fàcil buscar aquesta llibertat a través del terror o del gore, per la mateixa naturalesa del gènere. Però també pot buscar-se a través d’altres gèneres o maneres –explica–. L’excés pot ser una resposta a com és d’aclaparador el que està passant al món. A vegades venen ganes de xisclar, no només perquè et sentin sinó per desfogar-te. Davant un món tan demencial fa falta una cosa catàrtica".

Probablement, els espectadors comparteixin aquesta necessitat de catarsi, de xisclar al cine. I això explicaria l’èxit de The Substance o de Terrifier, una saga de terror splatter (amb una violència recargolada i gràfica) de baix pressupost que ha recaptat molts diners i ha sigut un èxit internacional. Posant el focus en el cine de terror, Ángel Sala, director del Festival de Cinema Fantàstic de Catalunya, confirma la inclinació d’aquest gènere a un cine molt més extrem: "Després d’uns anys de certa tendència al minimalisme o la falta de contundència en l’expressió de la violència, hi ha hagut una tornada a la visceralitat".

El cine com a esdeveniment

El cineasta Juan Antonio Bayona (La sociedad de la nieve) està d’acord amb Pereda en aquesta idea de la catarsi: "L’estàndard de violència a les pel·lícules puja perquè un pugui desfogar-se en una sala de cine. Estem tan acostumats a un clima de violència, que al cine encara necessitem un estímul més gran."

Notícies relacionades

Scully quadro a quadro

Manel Vidal Boix: «El preu moral que paguem per ser d’un equip de futbol de vegades és insostenible»

Però també hi veu una altra explicació. "L’èxit de The Substance o Terrifier també té a veure amb la recuperació del gore i de l’splatter, gèneres que feien temps que estaven desapareguts, per a una altra generació d’espectadors. El de The Brutalist pot tenir a veure amb el descobriment d’aquest públic d’un cine clàssic més radical", afegeix.

En relació amb aquesta recuperació i magnificació de gèneres i estils en desús, Sala dona una altra explicació: "El cine actual és més extrem o hiperbòlic, està més desenganxat del que és convencional o subtil. És per la necessitat de configurar un espai als cines per a l’esdeveniment, perquè sigui atractiu per ser consumit en una sala. Això està portant a fer més pel·lícules que exploten la vinculació amb el gran format pel que fa a la narrativa o posada en escena, com Oppenheimer, Dune i Dune: Part 2 o The Brutalist. O a la tendència a un extremisme visual i temàtic en pel·lícules dirigides al gran públic, com The Substance, visualment radical, que arriba a límits extrems en el body horror, i l’han assumit espectadors que no veuen aquest tipus de pel·lícules".