Antonio de la Torre: "Els actors som a la llum, però no som la llum"
¿Haver-se convertit en l’intèrpret amb més nominacions en la història dels premis té un significat especial per a vostè?
Home, és un honor. En alguna cosa havia de guanyar, ¿no? Puc dir que he sigut un gran Poulidor [en al·lusió al ciclista francès Raymond Poulidor, l’etern segon]. Un segon, sí, però el millor segon. Bé, això tampoc és així. Jo soc dins d’aquest 8% dels actors que tenen feina regularment i això ja és un triomf enorme. I estar nominat està molt bé, mola. Després arriba la nit dels Goya i guanya un altre, però fins aleshores has estat allà, ha sortit el teu nom, t’han fet entrevistes, han passat coses. Estar nominat et col·loca a l’aparador i, al final, això va d’això, d’obtenir visibilitat. Jo, amb 15 nominacions, no em puc considerar més visibilitzat.
En retrospectiva, guanyar el Goya amb la seva primera nominació [per AzulOscuroCasiNegro] ¿ho veu com un cop de fortuna o va alimentar falses expectatives sobre el que seria la seva carrera?
Va ser una sort immensa. Aquell any estaven nominats Juan Echanove, Leonardo Sbaraglia i Juan Diego Botto, i jo pensava: "Tres actors de veritat i jo. Ni de conya me’l donaran». I com que a la festa dels nominats et donen un diploma, em vaig emportar el diploma per fer-me fotos, i així poder demostrar anys després que havia sigut nominat. Quan vaig guanyar, me’n vaig anar amb la sensació que seria una vegada i prou. Estava convençut que això era el màxim al que arribaria en la meva carrera, i ja em semblava molt. Després un s’hi va acostumant, perquè la vida és així, per bé i per mal. Et vas col·locant, et van nominant i ja et comences a creure que sí, que ets allà. Però aquella primera vegada va ser un somni. Tant de bo tots els meus companys poguessin viure alguna cosa així. Desgraciadament, passa en molt pocs casos.
¿S’acostuma un a ser nominat i perdre?
Al final és una qüestió d’expectatives. Hi ha vegades que tens clar que no passarà, penses "si hi ha Bardem el donaran a ell» i tal, i ja vas tranquil, però després ve algú i et menja el cap el dia abans i... Jo què sé, som humans... En el meu cas hi ha hagut de tot. I només he guanyat dues vegades. La primera, ja t’ho he dit, no tenia gairebé cap expectativa i va sortir. I l’any d’El reino semblava com molt clar. Però cal treure-li importància. Són vots que fan els companys i això és una cosa molt subjectiva. El més assenyat i madur és prendre-t’ho com el que és, un joc. Tot i que, bé, ja sé que després hi ha interessos i conseqüències i les pel·lícules es beneficien del premi i la teva carrera, també, i en aquest sentit és important, però sempre cal veure-ho amb esportivitat.
Fa dos anys no estava nominat i va acabar presentant la gala. ¿Sense vostè no hi ha premis Goya?
Això és el que jo els deia de broma: "Escolta, ja que no estic nominat, doncs presento». No, a veure, em van oferir presentar i... T’ho explicaré una anècdota. Jo vaig interpretar Pepe Mujica [a La noche de 12 años] i, quan el vam anar a veure, el director [Álvaro Brechner] em va presentar: "Mira, aquest és l’actor que farà de tu». I Mujica va fer cara de res i va dir: "Algú ha de fer-ho». Doncs quan em van oferir presentar els Goya, primer em vaig sentir honrat, perquè no deixa de ser que et reconeguin els galons, i després vaig pensar: "Algú ha de fer-ho». A mi els acadèmics m’han donat molt: reconeixement, prestigi, carinyo... Així que em tocava escarrassar-me. Ja sé que tothom diu que presentar la gala és un marró i no sé què. Però jo soc acadèmic, soc membre del club, i vaig pensar: "Hi donaré un cop de mà». Com a mínim, amb tot el que m’ha donat el cine espanyol. L’últim que tocava era pensar que potser quedaria malament o faia el ridícul. Més enllà que després t’agradés més o menys, em sento orgullós d’haver-ho fet. La pàtria em cridava i jo vaig respondre. Bé, no sé si aquest últim comentari em representa gaire però val com a metàfora [rialles].
Interpretar un personatge com el Ramón de Los destellos, un home que se sap a punt de morir, ¿li deixa empremta després en la seva vida personal?
Hi ha molt mite en aquesta idea de l’actor que no pot desprendre’s dels seus personatges. Aquest és un treball que, sí, te’l prens seriosament i te l’emportes a casa i penses en ell, però també un mestre s’emporta els exàmens a casa, ¿no? Després hi ha coses com el físic. A mi, després del rodatge de Los destellos em va costar un temps tornar al meu pes normal. I ara he de portar barret perquè el personatge de la pel·lícula que estic fent [Sacamantecas] té una cosa al cap. Però en altres aspectes és una feina com qualsevol altra. Crec que el que sobretot et marca és l’experiència. De les pel·lícules, amb el que em quedo és amb el que he après, no amb el que he mostrat. Els actors som a la llum, però no som la llum. Som interessants en la mesura que servim a històries que són interessants. Nosaltres no som res.
Hi ha molts grans actors que acaben convertint-se en una marca. ¿L’espanta que pugui arribar el moment en què Antonio de la Torre faci d’Antonio de la Torre?
El delatorrisme, ¿eh? Com el landisme. Bah, què més voldria jo que arribar a aquest nivell. No, jo intento humilment evitar fer d’Antonio de la Torre, però no puc controlar el que els altres diguin de mi. I si la gent comença a dir de mi que em repeteixo, doncs deurà ser que no hauré aconseguit el que pretenia.
¿No repetir-se és el principal repte d’un actor?
El principal repte és viure d’això, que és una cosa que no poden fer el 92% dels meus companys. I després hi ha el 8% de privilegiats que podem dir que aspirem a no repetir-nos i coses així.
Els precedents dels premis Gaudí i Feroz semblen suggerir que la reivindicació política i social tornarà a ser present aquest any a la gala dels Goya. ¿El complau?
No m’ho he plantejat gaire, però, ¿per a què serveix l’art, si no? L’artista ha de ser compromès amb l’art, amb la vida... L’artista ha de ser polític. Quan dius això, sembla que estiguis demanant a l’artista que et digui a qui votar, i no és això de cap manera. L’acte de vida modern i civilitzat és polític. La política és com la gent s’organitza la vida en societat; per tant, si vius en societat, inevitablement ets polític. Viure en societat i declarar-se apolític és un oxímoron. I penso que l’art té un compromís amb la societat. Que un artista, de l’índole que sigui, es pronunciï políticament, em sembla gairebé inevitable. D’altra banda, en aquesta època de xarxes socials, la possible repercussió que pugui tenir el que diem els actors s’ha diluït molt. Tot i que jo guanyi el Goya i pugui dir no sé què, segur que hi ha gent a Instagram que arriba a molta més gent. Així que deixa’m almenys opinar.
Notícies relacionadesSiempre hi haurà algú esperant a veure què diu per clavar-li pals.
Recomano a qualsevol ésser humà que no esperi res de mi, ni bo ni dolent, per no emportar-se una decepció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Pisos turístics Gonzalo Bernardos té el culpable de dinamitar el mercat de l’habitatge: «Mirar cap a un altre costat…»
- Apunt El mitjó de Mbappé
- Cultura popular La Candelera riu a Catalunya: això és el que passarà amb l’hivern
- La nova marihuana provoca brots psicòtics en els joves
- La Casa Orsola o el Círculo Ecuestre