La galerista visionària

La galerista i col·leccionista d’art Helga Muller Schatzel, de nom de guerre Helga de Alvear, com a ella li agradava dir, va morir ahir als 88 anys. Tot i que era alemanya de naixement, el seu és un dels noms clau per entendre la creació i el negoci de l’art de l’últim mig segle a Espanya. El Museu Reina Sofia, nau capitana de l’art contemporani a Espanya, s’acomiadava d’ella recordant el seu "paper crucial com a col·leccionista, mecenes i galerista". Tot i que feia temps que estava malalta, la seva mort ha provocat un sotrac en un sector.

Helga de Alvear va néixer el 1936 en una petita ciutat de Renània-Palatinat, en el si d’una família de la burgesia industrial. Com tota nena de bé del seu entorn, la van enviar a estudiar a l’internat de Salem, el mateix pel qual passaria la reina Sofia. Quan va tornar a la casa familiar va descobrir que al ser dona no s’esperava d’ella que s’impliqués en els negocis, i així va començar a buscar altres maneres de sentir-se realitzada. El primer intent el va portar a terme a Londres, però la societat anglesa no li va interessar i va decidir traslladar-se a Madrid.

L’Espanya de finals dels 50 que va trobar a la seva arribada és la del desenvolupisme. L’escena cultural era aleshores irrisòria, però, com deia al recordar-ho, almenys no plovia. És llavors que va conèixer l’arquitecte Jaime de Alvear, amb qui es casaria poc després. A principis dels 60, Helga era una mestressa de casa de la burgesia madrilenya amb tres filles, la María, l’Ana i la Patricia, i una casa a l’elitista colònia d’El Viso. A través del seu marit va conèixer els artistes del grup El Paso i va ser llavors que un nou món es va obrir davant d’ella.

Al principi, obres d’amics...

El primer va ser la fascinació per l’art i els artistes, per les tertúlies a casa i les visites a Conca. Va començar a col·leccionar perquè eren obres d’amics, per decorar la casa. La seva primera compra va ser un quadre de Fernando Zóbel, i a poc a poc es va anar integrant en aquests ambients, en els quals va conèixer la galerista Juana Mordó, que va passar a ser sòcia i mentora d’Helga. Quan Juana va morir, ella va continuar endavant amb la galeria durant uns anys, fins que es va adonar que havia de donar un altre cop de timó a la seva vida.

Aleshores es va traslladar a un espai nou al carrer del Doctor Fourquet de Madrid, al costat de l’acabat d’inaugurar Reina Sofia. Va ser una de les primeres galeries espanyoles que es va animar a participar en Arco. El col·leccionisme serà la seva gran passió: des d’una de les Marilyn negres de Warhol, passant per Morris Louis, Bruce Nauman o Josef Albers.

Helga de Alvear no era cèlebre per la seva empatia, però podia tenir gestos d’enorme generositat. Com diu Carlos Urroz, que va ser director de la galeria entre el 1998 i el 2006, "hi ha molts exemples de la generositat de l’Helga". Potser per l’accent alemany que mai va perdre, per a molts sonava més esquerpa del que realment era, tot i que era dura en la seva feina. Els que van treballar amb ella recorden un sentit de l’humor sorprenentment escatològic, o que es definia com a vegetariana excepte pel pernil ibèric. Les normes burgeses no li agradaven i del refranyer espanyol acostumava a citar per a gairebé tot: "El buen paño en el arca se vende", que aplicava en el seu propi negoci.

Notícies relacionades

¿Qui guanyarà el Goya a la millor pel·lícula? Els arguments de les cinc nominades

La Cubana, 45 anys en una exposició

Però si per alguna cosa destacava era pel seu bon encert per triar peces i artistes. Joaquín García Martín destaca que al seu costat va aprendre molt. "Sobretot vaig poder fer coses increïbles, ara impensables. Vam produir un vídeo molt explícit de Santiago Sierra sobre el racisme i el vam portar a la fira de Miami. Jo he vist que comprava una peça d’una artista completament desconeguda que li havia agradat simplement veient-la en una revista d’art. L’any següent van demanar aquesta peça per a la Biennal de Venècia".

Amb el pas dels anys, la passió pel col·leccionisme va començar a prevaler sobre el galerisme, sobretot a partir de l’obertura, el 2010, del Museu d’Art Contemporani Helga de Alvear a Càceres. De Alvear sentia una especial animadversió pels col·leccionistes espanyols que no compraven a les galeries nacionals i que ocultaven les seves col·leccions al públic. El seu gran afany era fer que el col·leccionisme fos públic i patrimoni de tothom.