La Maria Callas d’Angelina Jolie

A Maria, Larraín compta amb una còmplice que es pren molt seriosament la seva feina, l’actriu Angelina Jolie, que, tot i que no podrà optar a l’Oscar al no haver sigut nominada, sí que ho va ser en la categoria de millor actriu dramàtica als Globus d’Or (l’hi va arrabassar Demi Moore). La pel·lícula és un somieig del realitzador que se centra en els últims dies de la soprano nord-americana d’origen grec al seu pis a París, dibuixant-la com una dona perseguida per la seva fama, tremendament solitària, addicta a l’alcohol i als somnífers, amb seriosos problemes cardíacs i que enyora desesperadament aquesta veu que l’havia transformat en la cantant lírica més important i influent de l’època moderna.

Com Jackie i Lady Di, Callas semblava haver-ho tingut tot, des de l’amor veritable a l’èxit més gran a què podia aspirar, coronada a més per una bellesa i un estil que cada una d’elles va ajudar a definir amb detalls propis per ser entronitzades com les reines del glamur de la seva època. I de sempre. Però després dels èxits i els reconeixements, per a Larraín aquestes dones ocultaven una ànima trencada. En el cas de Callas, a més, afegida a un aïllament social fruit d’un temperament que el director sap enfocar amb encert.

Fantasia i realitat

Després d’una seqüència que entusiasmarà els melòmans en la qual es recreen algunes de les més famoses i conegudes sessions fotogràfiques originals que van fer popular Callas i que la van transformar en personatge de la premsa del cor, amb una Angelina Jolie completament absorbida pel personatge, el xilè es val d’una direcció d’art que mereix un Oscar per la reconstrucció de l’ambient íntim de la cantant i d’un vestuari de luxe –la pel·lícula només és candidata a la millor fotografia–, únicament acompanyada dels seus gossos i del seu personal de servei, la seva fidel donzella Bruna i el seu majordom i xòfer Ferruccio.

La Callas de Larraín viu una lluita imaginària per recuperar una veu construïda durant anys d’àrdua feina i que l’havia elevat a llegenda, però que al final de la seva vida estava desgastada pel pas dels anys i la inactivitat, per la falta de les adequades rutines i per l’addicció al Mandrax, medicament que li construeix un món il·lusori en el qual es dibuixa fantasies per refugiar-se i escapar al dolor quotidià, un guió, escrit per Steven Knight, que barreja fantasia i realitat, records i malsons.

Un rere l’altre, entre deliris i àries, van succeint-se tots els tòpics que van envoltar la Divina, les penúries econòmiques de la seva joventut al tornar a Grècia, la seva lluita contra el sobrepès, el seu fracàs matrimonial, el seu amor per Onassis i el dany que li va causar que es casés amb Jackie Kennedy, el seu avortament... Tot això enllaçat en la història d’una senyora amb al·lucinacions, que crida als fans que li demanen una foto, alcohòlica i fumadora compulsiva.

Divina de la mort

Jolie s’entrega completament a un personatge que surt de la seva zona de confort, que li brinda prestigi com a actriu i que, en realitat, després d’acceptar les seves maneres de diva una mica estereotipades (en públic la Callas era així, com pot apreciar-se en concerts i entrevistes), acaba convencent. No en va es va preparar durant set mesos fent classes de cant líric per entendre una tècnica que té les seves pròpies rutines i que obliguen el cos a moure’s d’una determinada manera, aprenent a respirar com ho fa una cantant d’òpera perquè les escenes en les quals dobla un fragment cantat resultin creïbles. I ho aconsegueix. Primíssima, Angelina Jolie entra bé en el retrat que proposa Larraín, el d’una dona que amb prou feines es nodreix; l’encerta també en l’accent del seu anglès, molt similar al que Maria Callas acostumava a utilitzar en les seves entrevistes en aquest idioma.

Ara, això d’aixecar-se al matí, divina de la mort i amb uns cabells envejables i condicionats, per plantar-se a la cuina i cantar-li a la seva assistenta una ària de la dificultat de Casta diva de Norma sense vocalitzar ni preparar-se, doncs no resulta creïble, encara que tingui el seu efecte narratiu.

El cant com a metàfora

Plantejar una pel·lícula d’una diva sense tenir en compte la música és un pecat, i en aquest cas, a l’hora de definir el guió, Larraín fa que el personatge evolucioni i s’escori cap a on vol a través de la música, de les àries que Jolie dobla sobre la veu de Callas, gairebé totes ben escollides, però deixant espai per satisfer el gust més popular a l’utilitzar també fragments operístics que han transcendit el món de la lírica per instal·lar-se en l’imaginari popular. Tot i que pot entendre’s la seva inclusió, és un error garrafal que la Callas, en el precari estat vocal dels seus últims anys, pogués voler escalfar la veu amb Anna Bolena, per exemple...

Notícies relacionades

Can Lluís reobrirà a l’estiu amb nous amos russos

Netflix aparta Karla Sofía Gascón de la campanya de promoció d’‘Emilia Pérez’

Però ¿per què no emociona fins al melòman més callasià el dolor d’aquesta dona que presenta la pel·lícula? Potser es deu al fet que el director utilitza el cant com una metàfora, i, clar, aquest tipus de recurs cinematogràfic no desperta emocions fàcils. Una protagonista sumida en la droga sense tenir clares les raons de l’addicció no ajuda a tocar el cor del públic, com tampoc resulta un recurs convincent dibuixar el fidel Ferruccio com si fos un clon del majordom de Norma Desmond de Sunset Boulevard.

La veu inigualable de Maria Callas, com no podia ser de cap altra manera, s’eleva com un dels aspectes més destacats de Maria, la banda sonora de la qual va ser llançada per Warner Classics al desembre en CD, quan la pel·lícula es va estrenar a Netflix USA. Les àries que s’hi interpreten arriben després d’una important feina de remasterització i edició que es revelen com una oportunitat per als amants de l’òpera i per als neòfits de disfrutar d’un grapat d’interpretacions sense parió.