Adrià Salas, en solitarii a favor dels autors

L’any sabàtic de La Pegatina no ho és tant per al seu cantant-guitarrista, Adrià Salas, que aprofita la pausa per reanimar la seva carrera individual amb un disc, Corazón de maguey, el tercer al seu nom, i oferir els que resulten ser els seus primers concerts en solitari, tot i que ben acompanyat: l’actuació d’avui a La 2 de l’Apolo (Guitar BCN) es presenta amb el nom d’Adrià Salas & Amics, i el seguiran d’altres, també alguns bolos petits, "a veu i guitarra, o en trio, en cases d’amics i festivals petits", anuncia. "Per treure-me’n el cuc".

Es tractava de deixar el grup en suspens durant un temps i reflexionar sobre el que s’ha caminat, explica. Cap allà apunta el títol Corazón de maguey, que al·ludeix al gènere de plantes del qual surt el mescal i el tequila. "Una metàfora dels viatges que hem fet pel món des de fa 22 anys", assenyala Salas (bastant literalment: La Pegatina és un dels nostres artistes més internacionals i ha girat per Europa, les Amèriques, la Xina, el Japó, Austràlia...). "Aquest disc parla del sentit de ser músic, un treball molt bonic, però que pot derivar en una inèrcia sense que te n’adonis. El tema Zenital es refereix a veure’s a un mateix des de dalt, i d’aterrar i veure si ets on volies estar".

Tals cavil·lacions es produeixen en un moment personal de certa càrrega simbòlica: Adrià Salas acaba de complir 40 anys. "¿Crisi? Bé, he tornat a viure al Vallès. Hi ha moltes coses que vull fer i no tinc temps. Si la crisi dels 40 és això, doncs la dec tenir, sí", aclareix. Aquest àlbum i aquests concerts venen a ser una prova amb si mateix, afegeix. "Treure’m la por, dir-me ‘sé que puc’".

Connexió artística

El nou àlbum reuneix cançons que no encaixen amb el cànon sonor de La Pegatina, una mica més lleugeres d’equipatge, amb molta barreja de gèneres i alguna picada d’ullet country a través de la mandolina. Set de les 11 cançons contenen duets, prioritzant la connexió artística per sobre de la celebritat: allà hi ha la xilena Cancamusa, el càntabre Jaguayano o la catalana Alicia Rey. "Escolto molta música d’artistes emergents i aquesta és una manera d’ajudar gent que té molt talent", raona. "Amb La Pegatina també ho fèiem al principi, però després la indústria et va portant a un altre lloc, perquè del grup vivim moltes famílies. Però el meu projecte és per disfrutar i em són igual els números".

A tot això, Salas compagina la seva activitat artística amb una altra d’aspecte menys poètic, la que apunta als drets de músics i creadors, des que al novembre va accedir a un lloc en la Junta Directiva de la SGAE. Dies enrere va participar en xerrades conscienciadores al Parlament europeu. "La comunitat de músics es queixa molt, però no ens unim –lamenta–. La nostra preocupació més gran és la transparència en les plataformes de streaming. Hi estan posant white noise, música per fer créixer el catàleg i pagar menys als autors, i no sabem com funcionen els algoritmes".

Notícies relacionades

Madrid destrona Barcelona

Crims (no tan) amables

Parlem de cançons ("poden ser la mateixa amb 30 o 40 noms diferents") que les plataformes "fan créixer per quedar-se amb els drets", una praxi que Salas compara amb la de la roda, practicada anys enrere per la SGAE a la televisió. I què dir de l’impacte de la IA en la creació musical. "No sabem d’on agafen les cançons plataformes com Suno". Són les incògnites d’"aquest món que ve". Allà, Salas sent que representa "la comunitat gran que viu de tocar en directe" perquè no es pot sustentar en la música gravada ni en els drets d’autor. Ni tan sols La Pegatina, que té 622.000 oients mensuals a Spotify.

L’escenari ve a ser la seva casa, i allò de Apolo és una petita fita. "Podem parlar de debut en solitari, sí", sospira. Comptarà amb set músics i uns quants convidats: Ramon Mirabet, El Niño de la Hipoteca, Maruja Limón… ¿I La Pegatina on queda? "Al setembre tornarem a ajuntar-nos per compondre, amb la idea de treure un disc el 2026. Necessitàvem un descans, però la nostra idea és seguir tota la vida".