Jordi Nopca: «Tenir un fill és com ficar l’extrema dreta a casa»

Llavors, ¿quina cara va posar el seu editor quan li va dir que la seva nova novel·la estaria protagonitzada per una parella d’eriçons de classe mitjana? 

No li vaig dir res fins que la vaig acabar. I quan l’hi vaig enviar, el vaig avisar: «No t’espantis». Vaig estar tres dies mossegant-me les ungles, perquè no em deia res. Quan la va començar i va veure que eren animals, em va dir: «Ai». Però al cap d’un capítol ja va veure que estava tot completament justificat. 

En entregues anteriors, gairebé en una sèrie diferent, Jordi Nopca (Barcelona, 1983) va tenir un fill, va guanyar el primer premi Proa amb ‘La teva ombra’ i si no va plantar un arbre va ser perquè estava massa ocupat intentant no ensorrar-se. Literalment. «Estava en un punt en què em sentia condemnat, així que vaig voler escriure una novel·la sobre la salvació», avança. ¿Condemnat? És a dir, «havia passat el confinament, el teletreball, vaig agafar una bronquitis que em va obligar a agafar una baixa llarga llarga... Va arribar un moment en què vaig pensar que la meva vida estava molt cascada i que havia de fer alguna cosa per tornar a volar una mica, així que vaig començar a escriure uns textos autobiogràfics en què explicava misèries com a pare, com a periodista, com a barceloní...», explica. 

Era allà, esperant una mica de manxa i gasolina, l’espurna d’’El futur és una petita flama’ (Proa), novel·la amb formes de faula contemporània protagonitzada per una parella d’eriçons que acaben de ser pares: ell, informàtic en un museu públic, es veu involucrat en un cas de corrupció institucional que li farà replantejar-se el seu paper en una societat política i socialment tensada.

L’extrema dreta, liderada per una granota repulsiva, aguaita, i l’única esperança sembla que és una ratolineta adolescent que lidera la lluita contra el canvi climàtic. «Quan em vaig adonar que podia escriure sense cap mena de censura perquè tots ens convertíem en animals, vaig trobar la porta per disparar cap a la política, l’ecologia, els escriptors, els editors... M’ho he passat molt bé, la veritat», explica l’escriptor i periodista català.

De fons, una trama política habitada per guineus, ossos polars, pitons i musaranyes, i una epopeia domèstica sobre el terratrèmol de la criança. «Acabem de tenir un fill. Les nostres vides no tornaran a ser, mai més, com abans», anuncia l’eriçó informàtic per inaugurar ‘El futur és una petita flama’. «Un fill incendia la teva vida. Quan ho ha destruït tot, pots tornar a plantar alguna cosa, tot i que realment no saps què creixerà. Només saps que la teva vida anterior s’ha cremat i que o t’alimentes de les cendres o confies en el fet que creixi alguna cosa nova», il·lustra Nopca. 

¿Per què una faula amb eriçons com a protagonistes? 

M’agradava aquesta veu enfadada amb el món amb què vaig començar a fer textos autobiogràfics, però en realitat aquest emprenyament no era el que volia transmetre. Havia de distanciar-me per explicar coses que sí que eren bones. Després, quan em vaig adonar que la novel·la prenia un caire més polític, vaig pensar que l’últim que volia fer era escriure sobre Catalunya, així que em vaig inventar un món en què els personatges poguessin actuar lliurement i sense constriccions. 

El fill, l’‘eriçonet’, acaba sent la presa de terra d’un món a la deriva. 

Té a veure amb la idea de futur a la qual t’obliga tenir un fill. Tota la vida anterior la pots racionalitzar, però un fill ho altera tot d’una manera radical. És l’avantguarda que ho trenca tot, i t’has d’acostumar a no saber res de la teva vida i, alhora, a construir el seu futur. Tenir algú que de sobte depèn de tu t’obliga a creure en una espècie de 'nosaltres’. Fins aquell moment, el meu món era molt més reduït. I tot això, sumat a no dormir durant dos anys, va fer que entrés en una espècie de curtcircuit permanent. Per a mi, tenir un fill és com haver ficat l’extrema dreta a casa. 

Quin titular...

¡Però és que ho penso de veritat! A la novel·la, els pares no fan més que dir «¿què vol avui el petit dictador?». Tenen un petit dictador a casa, així que és normal que en la societat en què viuen hi hagi un aspirant a dictador. I també és normal que, tenint en compte que hi ha molt ressentiment, molt odi i molta venjança subterrània, la gent l’acabi votant. És tan extrem, tan llunyà, que en realitat es toquen. I no podia no fer-ho. Quan intento ser novel·lista, els minuts que em deixen, crec que he de tenir llibertat absoluta i col·locar-me en un lloc que m’incomodi. 

No volia escriure sobre Catalunya, però al final li ha sortit una novel·la política sobre la paternitat amb notables semblances amb la situació política catalana. 

En el fons, tot i que no vulguis alguna cosa, el context és el d’un ecosistema petit. Un «país de butxaca», com diuen a la novel·la. I en aquest país de butxaca hi ha casos de corrupció que potser no siguin gaire escandalosos però que poden situar els personatges en uns dilemes morals tant o més profunds. Podria haver escollit el cas Palau, però vaig buscar un altre cas menys cridaner. 

Un cas que, per cert, recorda molt el de Laura Borràs a la Institució de les Lletres Catalanes. 

Pot recordar a això, sí, però situo la història en un museu. Quan era petit, 14 anys o així, vaig llegir gairebé alhora l’Orwell de ‘La rebel·lió dels animals’ i ‘1984’. Després, durant el confinament, em vaig llegir ‘1Q84’ de Murakami, i em va resultar molt interessant aquesta relació entre el món real que tenim al cap i les variacions del món que després expliques. En aquest sentit, els animals em permetien ser més efectiu. La part de context polític s’anava escrivint sola, perquè l’extrema dreta creixia en països pròxims.     

En el llibre trobem una granota d’extrema dreta, una musaranya fumeta, un pitó sibil·lí... Cada animal té el seu significat? 

Tots hem llegit i vist molt sobre animals. De petits i de grans. Recordava l’altre dia els conills de David Lynch, aquells que sortien planxant a ‘Inland Empire’. Així que, a l’escollir animals poc habituals, ja estàs avisant una mica que això no és una història sobre un gos fidel o un gat traïdor. Tots tenim una idea preconcebuda dels animals, així que si apareix una hiena, les connotacions probablement seran negatives. Ara bé, què pensaríem d’un os polar? ¿I d’una guineu? La granota, en aquest sentit, no està connotada negativament, però una vegada li dones la màscara de l’extrema dreta, resulta tot evident: viscosa, amb una mirada estràbica que ho vol incloure tot, el color verd com a equivalent a l’uniforme feixista... 

Notícies relacionades

Un laboratori per a microxips fotònics

Adrià Salas, en solitarii a favor dels autors

Per cert, ¿com s’escriu en un estat de «curtcircuit permanent»? 

De vegades tinc la sensació que la novel·la no l’he escrit jo, però no perquè me l’hagi fet una altra persona, sinó per haver-la escrit en un estat mental semblant al dels paradisos artificials. Mentre la feia, o estava medicat per una cosa o per l’altra. Així que escrivia pensant que seria l’últim que faria, perquè l’any que vaig estar amb bronquitis realment em costava molt concentrar-me. Després em costava molt sortir i quan era en el món real jugava a imaginar-me quin animal tenia davant o al costat i pensava en tot el que l’envoltava. Al final, quan la vaig acabar, ho vaig passar una mica malament, perquè em va costar saber que havia de parar i deixar aquest món.