¿Qui guanyarà el Goya a la millor pel·lícula? Els arguments de les cinc nominades

La composició del quintet de llargmetratges nominats al premi Goya en la categoria de Millor Pel·lícula ha sigut severament qüestionada des del seu anunci a mitjans de desembre, segons dos arguments: segons el primer, i com que tres de les candidates van arribar a ser-ho després d’erigir-se en fenomens de taquilla, els membres de l’Acadèmia del Cine Espanyol haurien votat pensant més en criteris comercials que en valors artístics; el segon té a veure amb les pel·lícules que es van quedar fora de la llista i que potser haurien merescut un lloc en aquesta llista, entre les quals s’inclouen títols aclamats per la crítica –com ‘Los destellos’, de Pilar Palomero– i d’altres al seu dia premiats en certamens internacionals de prestigi, com ‘La habitación de al lado’, de Pedro Almodóvar (Lleó d’Or en la passada Mostra de Venècia), ‘Volveréis’, de Jonás Trueba (Millor Llargmetratge Europeu en el Festival de Cannes) i ‘Polvo serán’, de Carlos Marqués-Marcet (guardonada en el de Toronto). Encertades o no, aquestes crítiques hauran perdut dissabte a la nit el poc sentit que a hores d’ara els queda, quan es conegui la decisió final dels acadèmics sobre això. A continuació repassem els arguments a favor i en contra de cada candidata que potser els hauran guiat a l’hora de prendre-la.

‘La infiltrada’, d’Arantxa Echevarría

Exhibeix dos dels atributs que més solen valorar en una pel·lícula els que s’encarreguen de repartir premis: està basada en fets reals i aborda un assumpte d’indiscutible rellevància social i política; recordem que recrea la història real d’Aranzazu Berradre Marín, pseudònim utilitzat per una policia nacional que en la dècada dels 90 es va mantenir vuit anys dins d’ETA, i la contribució de la qual va ser essencial per a la desarticulació del comando Donosti el 1999. El seu comportament a la taquilla ha sigut espectacular: l’han vist més d’1.300.000espectadors, i ha recaptat entorn de 8,5 milions d’euros; dit d’una altra manera, ha fet un gran servei a la causa del cine patri. La firma una directora i no un director, i això hauria de jugar a favor seu si es té en compte la insuficient representació que el talent femení ha tingut al llarg de la història dels Goya; fins ara, només quatre de les 38 guanyadores del Goya a la Millor Pel·lícula han sigut dirigides per una dona. I s’ha beneficiat de la potentíssima campanya de màrqueting que li ha proporcionat la seva musculosa productora, Atresmedia. ¿Fan falta altres motius per considerar-la la vencedora més probable?

‘El 47’, de Marcel Barrena

Atresora algunes de les mateixes qualitats que fan de ‘La infiltrada’ la candidata idònia: ha obtingut una recaptació extraordinària –és la pel·lícula parlada en català més taquillera de la història, ni més ni menys–; ha comptat amb el recolzament promocional i financer d’un grup mediàtic robust –Mediapro en aquest cas– i també es presenta envoltada del tipus d’aura de ‘cine important’ que sovint es tradueix en aquest cas: rememora un acte de dissidència i protesta veïnal que va exposar les carències de la Barcelona de finals dels 70 i va contribuir no només a la modernització de la ciutat sinó a l’orgull identitari dels seus habitants. A més, sens dubte s’haurà vist afavorida pel que es coneix com a «efecte efervescent»: Catalunya és la segona comunitat autònoma que més membresia aporta a l’Acadèmia i, en vista de l’alta presència de cine català entre les pel·lícules més destacades del 2024, aquests membres s’han bolcat en el procés d’elecció com mai abans ho havien fet a fi de recolzar els seus paisans; sobre això també és cert, d’altra banda, que aquests vots han hagut de repartir-se entre dues produccions catalanes, i com a resultat les possibilitats de totes dues poden haver-se vist perjudicades. No obstant, l’estadística juga en contra de les seves opcions: tan sols sis dels 38 llargmetratges premiats fins ara amb el Goya a la Millor Pel·lícula van aconseguir aquest triomf sense haver sigut candidates també en la categoria de Millor Direcció, i Marcel Barrena no figura entre els directors nominats.

‘Casa en flames’, de Dani de la Orden

Com el seu brillant recorregut comercial demostra, és una pel·lícula que cau simpàtica perquè es fica amb la burgesia i per l’humor vitriòlic que malgasta al fer-ho; va ser una de les grans triomfadores a la gala dels premis Feroz, la posició de la qual al calendari garanteix la seva eficàcia a l’hora de condicionar el vot dels membres de l’Acadèmia; també ha comptat amb el favor del vot dels membres de l’Acadèmia; també se l’haurà hagut de repartir amb ‘El 47’. D’altra banda, no s’ha de fer memòria per convèncer-se que ser una comèdia la col·loca automàticament en una situació de desavantatge respecte a les seves rivals: els llargmetratges d’aquest gènere que han guanyat el Goya en la categoria reina al llarg de la història poden comptar-se amb els dits d’una mà. A més, és una pel·lícula que basa la totalitat de la seva solvència en la construcció dels seus diàlegs i en la solvència dels seus actors a l’hora de defensar-los, i això convida a augurar que seran el seu guionista, Eduard Sola, i alguns dels seus intèrprets nominats –¿Emma Vilarasau? ¿Enric Auquer?– els que acapararan la seva representació entre els guanyadors de la gala.

‘Segundo premio’, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez

Notícies relacionades

La Cubana, 45 anys en una exposició

Diferents visions sobre el feminisme

Almenys fins que va començar la tradicional successió de cerimònies d’entrega de premis al cine espanyol –els Forqué, els Gaudí, els Feroz–, era la candidata al Goya amb més pedigrí, tant gràcies al currículum d’un dels seus directors –dues de les pel·lícules de Lacuesta, ‘Los pasos dobles’ (2011) i ‘Entre dos aguas’ (2018), van guanyar la Concha d’Or al Festival de Sant Sebastià– com la Bisnaga d’Or que va obtenir el març passat al Festival de Màlaga. Els membres de l’Acadèmia, a més, ja li van donar el seu vot a l’hora de decidir quin llargmetratge havia de representar Espanya en la pugna per l’Oscar a la millor pel·lícula internacional, i això no només demostra que la tenen en alta estima sinó que, així mateix, significa que caurien en una incongruència en cas de no donar-l’hi ara. Referent a això, no obstant, s’ha de recordar que llavors els criteris de selecció eren uns i ara són uns altres; que passés sense pena ni glòria per la taquilla no hauria de minvar les seves opcions de victòria, però la cosa canvia si es té en compte l’evident pes que les aptituds comercials estan tenint en aquesta edició dels Goya.

‘La estrella azul’, de Javier Macipe

Malgrat haver sigut unànimement aclamada per la crítica des que va veure la llum al Festival de Sant Sebastià –on a més va guanyar un premi, tot i que un de menor–, d’haver figurat entre les tres candidates inicialment elegides pels acadèmics per representar el nostre país en els Oscars –com en el cas de ‘Segundo Premio’, això deixa clar que els agrada– i si hagués obtingut unes xifres de recaptació molt millors esperables, se la considera la ventafocs d’aquest grup. ¿Per què? Potser perquè els temes que tracta –la vida del malaguanyat rocker Mauricio Aznar, la música tradicional argentina– són menors si es comparen amb assumptes com la lluita contra ETA o l’heroisme ciutadà durant la Transició, o perquè el seu director és un debutant en l’àmbit del llargmetratge, o perquè es dona per fet que Macipe s’emportarà el Goya en la categoria de Millor Direcció Novell i, per tant, d’aquesta manera la pel·lícula ja quedarà prou recompensada. Així doncs, seria tota una sorpresa que acabés imposant-se sobre els seus quatre rivals. Una sorpresa molt bonica.