Estrena amb èxit de Jordi Savall

L a inacabada Gran missa en do menor, KV. 427 (417a), concebuda entre 1782 i 1783 per Wolfgang Amadeus Mozart, va reviure a l’Auditori en una versió renovada i completada per Luca Guglielmi a partir de material del geni de Salzburg, revisada i dirigida per Jordi Savall. La proposta, en el cicle El so original, manté el Kirie i el Gloria originals, mentre que el Credo el Sanctus i l’Agnusdei han sigut treballats per Guglielmi, que ha donat nova vida i profunditat a l’obra, la qual manté la unitat gràcies a una manipulació respectuosa i ben plantejada.

L’obra la va estrenar la dona de Mozart com una de les sopranos solistes i no s’ha conservat gran part de l’orquestració del Credo, així com algunes de les seves seccions, ni tampoc l’Agnusdei íntegrament. Mai s’ha pogut saber si el compositor va acabar la Missa, però el que sí que queda clar és que al material conservat brilla un geni que admirava Bach i Händel, en qui s’inspira en el cant florit dels solistes i en el treball del cor a diferents veus. A això, un Mozart digne del seu geni hi uneix un sentit dramàtic i teatral propi de l’òpera italiana, construint una peça magnífica en què destaquen, per exemple, aquestes àries impressionants com són Laudamus te i Et incarnatus est.

Guglielmi, director d’orquestra, musicòleg, compositor i solista de clavicèmbal i orgue, ha fet un treball impecable al revisar i ampliar el manuscrit autògraf. Segons ha quedat clar, en la seva tasca ha utilitzat la màxima quantitat de material original de Mozart i ha limitat la reconstrucció incloent-hi temes ja existents amb text renovat, com una ària de la cantata Davide penitente, cosa que n’ha minimitzat la intervenció. Només el Dona nobis pacem del final és una composició de Guglielmi, tot i que feta sobre els esbossos de Mozart.

So rodó

Al capdavant d’una brillant Capella Nacional de Catalunya integrada per una trentena de veus –que prepara amb excel·lència Lluís Vilamajó– i de l’orquestra Le Concert des Nations, Savall va ser ovacionat al final de la vetllada donant mostres d’una gran afinitat amb el repertori, traient un so rodó del cor i dels músics. Les veus es van treballar sense vibrato romàntic, cosa que va contrastar amb alguns efectes de dinàmiques fins i tot exagerades. A més, el mestre va comptar amb uns solistes fantàstics, entre els quals va destacar la sempre perfecta Elionor Martínez, una soprano senzillament espectacular. Giulia Bolcato va aportar una veu correcta, igual que Marianne Beate Kielland, amb evident facilitat per a la coloratura.

Notícies relacionades

Futbol i amor: el partit de la premsa rosa

Grans estrelles i menysteniment goyesc

‘Mozart. Missa en do menor’

L’Auditori (6/2/2025)