Marsella, estrella criminal

La ciutat té una presència limitada en la primera entrega del díptic. Limitada però poderosa: el petit refugi de Vallon des Auffes (allà segueix Chez Fonfon, restaurant on comença tot i l’estocada del qual per una bullabessa no és la més dolorosa de Marsella), a la Corniche; el Panier, el barri més antic de Marsella, on els nazis van demolir 1.500 edificis el 1943 perquè servia de refugi a la Resistència, tot i que potser tenia a veure també que fos un veïnat insalubre i de mala vida; el Vieux Port de la centenària brasserie Le Samaritaine, el castell d’If, els molls de càrrega, on el personatge de Rey li diu a un sindicalista portuari una frase carregada de significat: "No he tornat a treballar des que vaig baixar de la grua".

L’amor d’Izzo

La segona part transcorre per complet a Marsella i afegeix escenaris, assenyaladament el cèntric barri àrab. Pel que fa a la ciutat, gairebé tot és decrepitud, brutícia i maldat. Com els films blaxploitation, French connection II ofereix un safari per un territori xungo sense preocupar-se massa per investigar-lo. Només importa la trama policíaca. Friedkin era molt Friedkin i la cinta funciona bé, amb Marsella com una antipostal de fons.

Jean-Claude Izzo (Marsella, 1945-2000) va donar profunditat i amor a aquesta antipostal, amb l’obsessió per la geografia urbana de Léo Malet, la mirada esquerrana de Jean Patrick Manchette i un protagonista, Fabio Montale, inspirat en el Pepe Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán.

La Marsella d’Izzo és sobretot una amalgama (conflictiva, però amalgama al cap i a la fi) d’orígens: Itàlia, Còrsega (val, és França, però), Espanya, Armènia, Grècia, Àfrica (amb Algèria al capdavant) i més o menys tot el globus, no debades França va tenir un imperi colonial on l’urbs mediterrània va ser el port principal. El mateix autor descendia d’italians i espanyols. Total khéops (enrenou total, o alguna cosa així; 1995), la primera entrega de la seva trilogia marsellesa, pren el títol de la peça homònima del grup local de hip-hop IAM i podria haver-se escrit demà: l’extrema dreta s’alia amb mafiosos per treure-li partit a través de la droga al no future dels joves de les cités, en plata, guetos per a foscos (30 anys després, algunes d’aquestes cités són narcocités en tota regla). L’extrema dreta vol caos; els mafiosos volen diners. Grans projectes urbanístics i la gentrificació també surten en la narració.

A Total khéops el van seguir Chourmo y Soleá. Les tres novel·les estan publicades a Espanya a Akal. Sebastien Izzo, fill de l’escriptor, parlarà amb Àlex Martín, director de la col·lecció Crims.cat de Clandestina, a la taula rodona 13 coins: la Marseille d’Izzo.

Xusma i política

A Crims.cat està disponible Marsella confidencial (2018), de François Thomazeau (1961), primer volum d’una trilogia sobre les relacions entre xusma i política a Marsella, amb la policia en l’all. James Ellroy en persona va animar Thomazeau que se submergís en aquesta fossa sèptica. L’acció de Marsella confidencial se situa en el període electoral que portaria a l’antifeixista Front Popular al Govern de França el 1936. Les altres dues novel·les de la saga són inèdites a Espanya. Thomazeau participarà en la taula rodona Marsella: a mig camí entre la tragèdia i la llum amb Margaux Mazellier i Cédric Fabre.

Notícies relacionades

Futbol i amor: el partit de la premsa rosa

Estrena amb èxit de Jordi Savall

Tatuadors a Barcelona

Els baixos fons marsellesos van deixar literalment empremta en els seus homòlegs barcelonins. Shingy, "un marsellès petit i calb", es va guanyar la vida a la Barcelona portuària tant tatuant com exhibint els seus tatuatges "executats per diversos artistes de les costes japoneses", va informar-ne Crònica el 1934. Fins i tot en la dècada del 1980, faltava perquè el tatuatge sortís de les esferes marginals, els tatuadors marsellesos de pas a Barcelona eren una de les millors opcions per il·lustrar-se a la ciutat, va explicar a aquest diari un tatuat veterà. Per començar, perquè tenien màquina elèctrica.