La novel·la negra s’expandeix més enllà dels baixos fons

I al tercer dia, la novel·la negra va ressuscitar. Es va sacsejar la pols i va emergir amb ànim de reconquesta. Adeu al desprestigi; fins aviat, condescendència. En realitat, la cosa va necessitar una mica més de temps, un parell de dècades de res, però el desenllaç és més o menys el mateix. Misteri resolt i cas conclòs. O gairebé. "Als anys 80, tot eren clixés: els barris xinos, les prostitutes, els detectius alcoholitzats... Stieg Larsson va enviar el gènere al segle XXI d’una puntada de peu", constata Carlos Zanón, escriptor i comissari de BCNegra, festival que encara a partir d’aquest dilluns i fins al 16 de febrer la seva 20a edició amb reclams com Donna Leon, Yasmina Khadra, Benjamin Black i Arnaldur Indriðason, entre d’altres.

Un aniversari rodó i una oportunitat d’or per passar revista al gènere i convenir si també aquí hi ha motius per a la celebració. "Ja fa anys que és un gènere consolidat, no es pot parlar de boom", puntualitza Zanón, autor de Yo fui Johnny Thunders i mèdium de Vázquez Montalbán a Problemes d’identitat. Potser per això a ningú l’inquieta massa que en l’última Anàlisi del Mercat del Llibre publicat per la Federació Espanyola de Gremis d’Editors d’Espanya (FGEE) amb dades del 2023, la novel·la negra caigués un 0,5% pel que fa al percentatge de vendes. Perquè fins i tot amb aquest lleu retrocés, el thriller (i propers) va com un tret a les llibreries, representa ja prop del 20% del pastís total de la ficció i, mal que bé, comença a sumar més victòries que derrotes en la batalla de l’honorabilitat.

"Parlar bé de la novel·la negra en un fòrum acadèmic ja no és un gest de provocació i fins i tot li han concedit algun honor acadèmic important: John Banville, Leonardo Padura i Fred Vargas han rebut el premi Princesa d’Astúries", recorda Eugenio Fuentes en el seu assaig Los bajos fondos del corazón. També el Planeta i el Nadal, dos dels guardons amb més solera del país, fa anys que busquen petroli en els dominis de Carmen Mola, Javier Cercas, Eva García Sáenz de Urturi, Dolores Redondo, César Pérez Gellida, Victor del Árbol i Alicia Giménez Bartlett, per citar-ne alguns. "Ha sigut en el primer quart del segle XXI quan ha sortit del llatzeret, ha consolidat la seva expansió i ha deixat de ser la gleva de la literatura, menyspreada pels gèneres clàssics, alígers, aristocràtics. Fins ara havia sigut el sotabosc que s’estén als peus dels grans arbres que configuren la història de la gran literatura", afegeix Fuentes, creador del detectiu Ricardo Cupido.

Operació ‘renove’

Vint anys enrere, el 2005, no només BCNegra acabava d’alçar el vol amb una edició inaugural consagrada al noir mediterrani: la primera entrega de la trilogia Millennium, Els homes que no estimaven les dones, estava a punt de posar-ho tot potes enlaire. 3 milions d’exemplars venuts només a Suècia, un país de 9 milions d’habitants, i una ona expansiva que, com deia Zanón, va renovar i va modernitzar la novel·la negra a puntades de peu. Larsson, mort un any abans, es va quedar sense veure el tsunami que va desencadenar tot allò, però el seu nom es va convertir a partir de llavors en quilòmetre zero de l’operació renove. "De cop tothom volia el seu Larsson i la novel·la negra va passar de tenir una lleixa a les llibreries a la taula central de novetats", constata Toni Hill, autor d’El último verdugo i editor de Grijalbo.

Quan el fenomen va arribar a Espanya, el 2008, a la novel·la negra ja li havia canviat la cara: Camilla Läckberg arrelava amb La princesa de gel; RBA celebrava la bona salut del gènere amb un suculent premi dotat amb 125.000 euros; i Lorenzo Silva posava en marxa Getafe Negro, un dels més de 40 festivals i certàmens dedicats a la novel·la negra que, en el dia d’avui, conviuen i sobreviuen al país. La Semana Negra de Gijón, Blacklladolid, Aridane Criminal, Las Casas Ahorcadas de Conca, Tiana Negra, Tenerife Noir, Mairena Black... Cap altre gènere, ni tan sols el fantàstic, té aquesta xarxa d’afectes i influències.

A l’hora d’intentar resoldre l’enigma de gran èxit, diverses lectures. En el seu Diccionario apasionado de la novela negra, Pierre Lemaitre apunta a l’atractiu de l’enigma. "En un sistema social en el qual la transparència és una virtut, la visibilitat un ideal i el secret un motiu de sospita, la novel·la policíaca és un gènere relativament asíncron: un dels últims llocs en els quals el misteri segueix sent una qualitat i la mentida un camí per arribar a la veritat", escriu.

Armes de dona

Zanón, que des del 2018 substitueix l’enyorat Paco Camarasa al capdavant de BCNegra, afegeix una nova variable a l’equació de la remuntada del thriller i el policial: la renovació que ha suposat la presència més elevada de la dona als dos costats de la pàgina, ja sigui com a autora o com a personatge. "Han incorporat noves mirades que han oxigenat el gènere. Potser si continuéssim llegint el mateix dels mateixos homes de fa 20 anys ens n’hauríem cansat molt abans", assegura.

No és casual, o almenys no ho sembla, que alguns dels grans fenòmens d’aquests 20 anys tinguin nom de dona: Eva García Sáez de Urturi i la sèrie Kraken; Dolores Redondo i la trilogia (ara expandida) del Baztán; María Oruña i la saga Port Amagat; Susana Martín Gijón i les novel·les protagonitzades per la inspectora Camino Vargas... "Quan jo vaig arribar amb Amaia Salazar ni tan sols hi havia una inspectora de policia a la Policia Foral i ara sí que n’hi ha", explicava Redondo fa un parell de mesos, durant la presentació de Les que no dormen. NASH.

Un cert refinament temàtic, menys vísceres i més caps problemàtics, també semblen haver contribuït a l’expansió del gènere. "S’aborden pors cada vegada més reals, com la salut mental", assegura Zanón. "Que et poden esquarterar potser ja no et fa tanta por com aixecar-te un matí i que el cervell se t’hagi resetejat i et comencis a oblidar de tot, que és una cosa molt més real", afegeix el comissari del certamen.

A l’altre extrem, el de les males notícies i els deutes pendents, uns quants cadàvers que, sobre el paper, haurien d’haver-se beneficiat de la bonança comercial del gènere. El cas, per exemple, de Negra y Criminal, la llibreria amb la qual Paco Camarasa i Montse Clavé van convertir la Barceloneta en epicentre de la Barcelona negra i que va haver de tancar el 2015. "Quan la novel·la negra ocupa col·leccions editorials i grans superfícies, llibreries i gasolineres, molt pocs dels lectors que apostaven per arribar fins a la Barceloneta a deixar-se recomanar alguna raresa i emportar-se l’últim Camilleri ens visiten", es lamentava llavors el llibreter. El 2019 va córrer la mateixa sort SomNegra, llibreria nascuda, en part, per cobrir el buit deixat per Negra y Criminal. Aquell mateix any, i després de 12 edicions, també va desaparèixer del mapa el premi RBA de novel·la negra. En una cantonada, no gaire lluny, una pistola encara fumejant.

El periodista i escriptor Antonio Lozano, antic director de la col·lecció Serie Negra d’RBA i autor de Lo leo muy negro, aporta una veu discordant que, des de la passió pel gènere, matisa l’eufòria. I és que en els últims anys, assegura, "s’han aguditzat certes problemàtiques que estava arrossegant el gènere negre, derivades, en última instància, d’una sobreproducció desbocada". "També és veritat que el seu presumpte boom sempre va ser, abans que res, una qüestió de creixement d’oferta abans que de demanda febril dels lectors", afegeix.

Notícies relacionades

Futbol i amor: el partit de la premsa rosa

Estrena amb èxit de Jordi Savall

Planter per a l’audiovisual

En el centre de la diana, aquesta cadena de producció que ha convertit la novel·la negra en inesgotable planter de ficcions audiovisuals. "Per descomptat que hi ha grans noms en el panorama noir, però al gènere li aniria bé que els editors augmentessin en general els seus estàndards de qualitat a l’hora de seleccionar i que molts autors no pensessin abans en l’adaptació de Netflix que a completar una novel·la que aspiri a dignificar mínimament el gènere", sentencia Lozano.