Entre el geni i la megalomania

El canadenc Abel Makkonen Tesfaye ha elaborat tota una narrativa entorn del seu personatge, The Weeknd, a partir d’un tema que ja és un sobirà clixé, els efectes de la fama en la seva circumstància, amb la seva contradicció incorporada: a mesura que mira de redimir la seva condició de celebritat, exorcitzant el costat fosc de la qüestió (addiccions, relacions fallides), més i més famós es va fent. Ara sembla que Hurry up tomorrow acaba amb aquest cercle poc virtuós, ja que no només tanca una trilogia d’àlbums, sinó que l’artista ha manifestat el desig de matar el seu àlter ego.

Mentre això passa, o no, aquest àlbum brinda un nou i engreixat cançoner Frankenstein, en el qual ha comptat amb 30 productors i que ofereix 84 minuts de música. Aquests 22 temes no amplien el mostrari de recursos de The Weeknd, tot i que contenen unes quantes mostres de geni, acompanyades de material una mica més desdibuixat i de certes relliscades pretensioses, sobretot en el capítol de balades (inflades). El tema d’arrencada, Wake me up, funciona amb la seva passarel·la funky, la seva herència de Michael Jackson (sample de Thriller) i la seva amistat amb Justice.

Queda clar que els sintetitzadors són l’ingredient central, marcials en São Paulo, la peça que resulta més renovadora, una mena de batucada techno-funk amb rapejat fogós de la brasilera Anitta. I còmplices en la dinàmica devastadora d’Open hearts, un as que The Weeknd es treu de la màniga fent tàndem amb el hit maker Max Martin.

Sense pauses

Notícies relacionades

Scully quadro a quadro

Manel Vidal Boix: «El preu moral que paguem per ser d’un equip de futbol de vegades és insostenible»

Aquest és un àlbum concebut per escoltar-ho sense trossejar-lo, desproveït de pauses i amb transicions imaginatives. Recrea una sonoritat molt pròpia, amb la qual toca fibres sensibles des de la fredor tecnològica i tendint a la foscor. També a l’espessor. Es poden consignar un parell de refrescants enteses amb Oneohtrix Point Never (Opening night, Give me mercy), i aquella Given up on me, que comença citant el clàssic Wild is the wind (la peça que en altres temps van adaptar de Nina Simone a Bowie) i que muda després cap al jazz. També el rap de Playboi Carti a Timeless i la balada trencada Big sleep (aliança amb Giorgio Moroder).

És al final quan el nostre home es posa més pretensiós, començant per The abyss (Lana del Rey, enfilant-se fins a les cotes vocals més altes) i seguint amb l’afectada Without a warning, en què es presenta com a víctima del suposat monstre creat per ell mateix: "la multitud cridarà el meu nom, fins i tot si el món vol que fracassi", es lamenta mentre de fons se sent la multitud vociferant d’un estadi. En el tema de tancament, el titular, admet que no li queden "més batalles per guanyar" i presagia "el final" enredat en un bucle èpic amb ressons de Purple rain. Bé, doncs que s’acabi d’una vegada i que torni a ser feliç donant pas a una cosa nova.