Les sèries d’espies continuen enganxant fort

¿Feia falta un remake del clàssic de les sèries recents Oficina de infiltrados? Potser no, però costa queixar-se d’un producte del luxe de The agency, un estilitzat drama romàntic disfressat de thriller d’espionatge (o viceversa) amb direcció de Joe Wright (Expiació) i un repartiment impossible de rebutjar. Michael Fassbender encarna (en substitució de Matthieu Kassovitz) aquest agent encobert ara de la CIA (en lloc de la DGSE) a qui ordenen deixar la seva vida secreta a Addis Abeba (no a Damasc) i tornar a la seu de l’agència a Londres (no a París). Richard Gere és Bosko, rotund però de vegades perdut cap del lloc; Jeffrey Wright, el mentor del nostre antiheroi, i Jodie Turner-Smith, l’amor deixat enrere que el fa debatre’s entre la carrera i el cor.

Desenvolupada per Jez i John Henry-Butterworth, guionistes d’entregues recents de les sagues Bond i Indiana Jones, The agency és solament l’últim dels molts thrillers d’espionatge que han conquerit crítics i espectadors televisius en els últims temps. Per a Jack Seale, expert en sèries de The Guardian, el motiu principal del nou auge d’aquest gènere establert té un nom: Slow horses (Apple TV+), una adaptació de la saga de novel·les de Mick Herron que aquí ha publicat Salamandra. "Aquesta sèrie va ser un èxit sorpresa, tant per a la crítica com per al públic, gràcies al boca-orella. Ras i curt, és el millor que tenim ara mateix. Això condueix de manera inevitable al fet que les cadenes televisives demanin: ‘¡Porta’m alguna cosa com Slow horses!’".

Després van venir Palomas negres (Netflix), Chacal (SkyShowtime), Prime target (Apple TV+) i ara The agency, amb una primera temporada que arriba a Espanya quan alguns fans del gènere encara no hem tingut temps de començar a Netflix les segones de El agente nocturno i El nuevo empleado.

Per què en aquest moment

Quan preguntem al mateix Herron, pare literari de Slow horses, sobre aquest moviment, es treu mèrits i elucubra sobre un altre motiu principal: "Vivim en temps turbulents, i és possible que el creixent interès pel món encobert reflecteixi una creença també creixent pel que fa conspiracions i maquinacions governamentals d’unes característiques o altres", afirma. Ara fins i tot més que en altres èpoques, sembla que regni la idea que hi ha gent poderosa que està fent coses dolentes a esquena nostra.

Curiosament, aquest entusiasme cultural per l’espionatge es dona en un moment menys propici per al gènere que no pas, per exemple, durant l’auge de la guerra freda, quan les operacions clandestines eren part clau de la política exterior dels grans poders. Jack Seale ens regala aquest resum del mapa actual de la paranoia geopolítica: "L’antiga Unió Soviètica ha sigut reemplaçada per una Rússia descaradament agressiva i expansionista: no hi ha tanta feina secreta que puguin fer els espies. Mentrestant, les divisions polítiques més grans d’Occident es donen entre gent que pensa que els seus governs s’estan tornant cada vegada més autoritaris i gent que vol que això passi perquè estan convençuts que uns invasors malignes –musulmans, habitualment– els estan robant la identitat nacional. Però ni tan sols els dretans més racistes pensen que els immigrants estiguin creant xarxes secretes de fabricació de bombes. ¿On encaixen els espies en tot això? No ho fan".

Tot i això, però, aquí els tenim, rondant, observant i investigant en cada plataforma. No sempre amb èxit, de vegades cometent l’error d’enamorar-se: l’espia del 2025 serà terriblement humà o no serà. Els herois de Slow horses són un grup d’agents de l’MI5 relegats a una seu pudent, la Casa de la Ciénaga, on es fa tota la feina bruta i avorrida que no vol fer ningú en les aromatitzades oficines de Regent’s Park. Acaben resolent conspiracions importants, però també tenint problemes importants pel camí. El primer de tots: ser ells mateixos.

"Tota bona història es basa al final en els personatges –diu el mateix Herron- i, si el lector no s’hi interessa ni s’hi identifica mínimament, no hi pot haver suspens, tensió ni raó per continuar llegint o mirant". Seale coincideix amb la idea: "Un model narratiu en què un individu ben plantat dispara contra tots els dolents i ho arregla tot, sense quedar psicològicament afectat per la seva feina, resultaria antiquat".

Dobles vides

En el fons, les històries d’espies ens resulten familiars i atraients perquè tots tenim diversos rols en les nostres pròpies vides, en funció de l’ambient en què ens moguem, a la feina o a casa, per exemple. "I les fronteres entre les nostres vides tendeixen a dissoldre’s", apunta Herron. Segons l’opinió de la periodista i escriptora Janne Thynne, "la tensió entre el nostre jo professional i el nostre jo personal és l’aspecte de l’espionatge que ens interessa més i que ens ajuda a identificar-nos".

Notícies relacionades

Feliu Formosa publica als 90 anys tres noves obres i tres traduccions

Un edifici centenari augmenta la febre del ‘coworking’ a BCN

I no és només que tots tinguem diverses vides. També és que tots mentim. "Les sèries d’espionatge juguen amb la por que tenim de ser descoberts –diu Seale–. Tothom presenta una versió de si mateix al món i es preocupa per si una altra gent descobreix que la veritat és diferent". Estar controlats per càmeres de vigilància o els nostres propis dispositius electrònics ajuda a aquesta neurosi. "A Londres una càmera ens captura 300 vegades al dia", diu Thynne. "Això ens ha donat un sentit d’hipervigilància. I la falta de veritable soledat és corrosiva. Igual que els espies, tenim una sensació permanent d’estar sent observats".

Thynne se sent especialment atreta per tot el que tingui a veure amb Le Carré. "M’agradaria veure adaptades més obres seves, començant per una actualització de Los hombres de Smiley". Per la seva banda, Herron proposa obrir un nou univers audiovisual a partir de les novel·les de John Lawton sobre Joe Wilderness, una combinació entre un agent de l’MI6 i un contrabandista ocasional.