Mercedes Duque novel·la el dol pels amics perduts

A la primera pàgina d’Animales pequeños, abans fins i tot de conèixer la Rita en una sessió de sexe furtiu i desganat al lavabo d’un bar de Londres, una citació d’El hospital de ranas de Lorrie Moore parpelleja com un neó acabat de polir i endollat al corrent. La frase bé podria haver sigut de Lucia Berlin, l’altra autora que, assegura, l’ha acompanyat de manera constant i gairebé compulsiva durant l’escriptura de la novel·la, però la connexió amb l’escriptora novaiorquesa és encara més gran. "És que m’hagués encantat llegir el llibre de Lorrie Moore quan tenia 16 anys; m’hauria sentit molt més acompanyada", assegura Mercedes Duque Espiau (Sevilla, 1996).

I aquí hi ha, gairebé sense voler, o potser volent-ho del tot, una de les claus que expliquen la primera novel·la de la jove escriptora; una història de (de)formació i desencaixament, de rebel·lió contra la vida adulta i banderes a mig pal per les amistats a punt de morir per inanició. De, com deia Moore, no saber què fer amb tots aquells anys de vida ("portar-los a sobre, o amputar-los, ¿deixar-los en llibertat?") i haver d’aprendre a viure amb això.

Una novel·la, aquesta sí, generacional, que Duque ha estat "mastegant" durant els últims sis o set anys, més o menys des que se li va quedar entravessat el primer desengany no amorós, sinó de l’amistat. "No sabem comunicar-nos entorn de la pèrdua de l’amistat. En moltes ocasions, les amistats es deixen morir, una cosa que en una parella seria impensable", diu.

Buscar-se la vida a Londres

D’aquesta reflexió sorgeix Animales pequeños, un relat sobre "el dol de l’amistat" que narra la història de la Rita, una noia a la vintena trasplantada a Londres, que esgota la joventut entre nits en blanc, dies d’abúlia i excursions al passat, a la zona de confort de la infància, per recordar com es va forjar la relació amb la Lis, la seva millor amiga. "Hi torna constantment per entendre per què s’ha desgastat d’aquesta manera. La meva idea era una novel·la sobre l’amistat, sí, però no de les etapes més lluminoses, sinó dels moments de dol", afegeix. La Lis també és a Londres, tot i que sepultada sota l’edredó jugant al buscamines.

Duque, autora del llibre de relats Los días breves, assegura que no sap escriure si no és a partir de la seva pròpia experiència, per la qual cosa els seus anys a Londres estudiant Antropologia i Sociologia s’han acabat filtrant en un llibre de fugides, desencaixaments i decepcions. "Passa amb totes aquestes grans ciutats, que una es pensa que se les menjarà i en realitat la ciutat se’t menja a tu", reflexiona la sevillana, a qui ni l’incomoda ni li pesa massa que Animales pequeños sigui vista (i llegida) com una novel·la generacional. "És clar que ho és: no la podria haver escrit des de cap altre lloc que no fos la generació a què pertanyo. I, més enllà de Londres i d’aquesta fugida, la forma que té la Rita de veure el sexe i les drogues; de veure’s a si mateixa, el seu propi cos i les relacions amb els altres, és una visió molt de la meva generació", explica.

Notícies relacionades

Feliu Formosa publica als 90 anys tres noves obres i tres traduccions

Un edifici centenari augmenta la febre del ‘coworking’ a BCN

Al full de reclamacions, com gairebé sempre, hi ha la decepció, el desencant i la desubicació permanent. Un doctorat en inestabilitat social i un màster en desarrelament emocional. "La lluita està en estar a gust allà dins, assumir que el desencaixament és el que hi ha", defensa Duque. A la novel·la, el personatge de l’Eva, la germana de la Rita, és el contrapès que li permet ajustar comptes amb les expectatives i escapolir-se dels cànons imperants. "És cert que existeix una gran pressió sobre complir uns cànons de bellesa, però també sobre saber quin és el teu lloc al món i ser educada, intel·ligent, agradable i divertida. I la Rita i la Lis ni el compleixen ni volen complir-lo", il·lustra.

Tornant al principi i a com l’hauria ajudat poder llegir un llibre com El hospital de ranas als 16 anys, a Duque li agradaria que Animales pequeños caigués en mans de qui encara no ha passat pel mateix que la Rita i la Lis. "Aquest sentir-te desubicat, voler anar-te’n... És una cosa que a tothom li passarà en algun moment. I rebre feedback de persones més joves em faria il·lusió, la veritat. A mi m’hauria agradat llegir alguna cosa així a aquesta edat", reconeix.