Andreu Claret i la BCN dels anys 60

Aquesta mirada entre sorpresa i confosa ("per la meva família, jo tenia una imatge molt idealitzada de Barcelona", reconeix) és la que li ha prestat ara al protagonista de La casa de les tres xemeneies (Columna), un jove de 19 anys fill d’exiliats republicans que arriba a la capital catalana el 1962. "S’assembla una mica a mi, sí, tot i que jo vaig arribar aquí el 64", matisa Claret, nascut a l’exili i arribat a la capital catalana un any abans de començar la universitat.

L’autor d’El cònsol de Barcelona va acabar vivint en un pis del carrer de Mandri, però Ramon Cardona, protagonista de la novel·la, recala en un edifici del barri de Poble Sec habitat per personatges deliberadament estereotipats: un porter que va ser regater; un cambrer que una pallissa de la FAI deixa en cadira de rodes; un travesti; un marit violent; una dona culta i reservada "que representa la resistència cultural davant el franquisme"... "Ramon arriba a aquesta casa en la qual no passa res i posa en relleu una sèrie de tensions i contradiccions", explica Claret.

Amor proscrit

A la faixa i a la contraportada, algunes pistes. Barcelona, anys 60, canvis socials i culturals i la vida de barri sota l’ombra moral allargada de la dictadura franquista. Per a Claret, això no obstant, tot és molt més senzill. "La novel·la va de petons", deixa anar. "Com que era tot tan fosc, m’obsessionava veure algú fent-se un petó al carrer, així que pujava a l’autobús 29 i veia gent que sortia de l’Apolo agafada de la mà. L’Apolo és el lloc on milers de catalans s’han fet el primer petó", rememora. "L’amor estava proscrit, però sempre que passa això, hi ha derivades que des del punt de vista sexual poden tenir la seva gràcia", afegeix.

Com a música de fons, aquest canvi social i cultural que començava a intuir-se a través del naixement d’entitats com Òmnium i de petites fites com La plaça del Diamant publicada aquell mateix any. "El pitjor del franquisme era la seva presència en la vida quotidiana de la gent. Era molt sinistre", constata Claret, per a qui La casa de les tres xemeneies pot (i ha de) ser llegida com un cant a l’esperança: "Volia narrar la Barcelona dels anys 60 amb els ulls del Ramon –apunta l’autor–. És una novel·la que vol ser esperançada. Al principi no ho era, perquè la Barcelona que vaig veure no anava enlloc, però durant els dos anys que l’he estat escrivint, el món s’ha enfosquit molt, i això m’ha portat a forçar la nota esperançadora. És una mica la meva contribució per lidiar amb tot el que està passant", relata.

Amb aquest fer la vista enrere que, revela, va començar a cobrar forma sobre un mapa de la Barcelona del 1961 que va comprar a una llibreria de segona mà, Claret també advoca per lluitar contra la desmemòria en aquests temps de velocitat i atropellament constant. "De vegades no sabem ni què va passar als anys 60 i realment no ha passat tant temps, estem parlant de només unes dècades", lamenta.

A peu de carrer

Notícies relacionades

Patrimoni ressuscitat a la plaça de Catalunya

Roger Mas: "Estem en una època que sembla un final de mil·lenni"

Veí durant anys del barri de Gràcia, Claret no havia freqüentat gaire el Poble Sec, però va tenir clar des del principi que era allà on havia d’ambientar la novel·la. "No hi ha res com aquest barri –assegura–. És d’aquests llocs pels quals no es passa: hi has d’anar. I quan entres, està ple de llocs desconeguts. Jo sabia les quatre coses que sabem tots: Sisa, Serrat... Però vaig venir, vaig passejar molt i vaig veure que tenia dos avantatges: la proximitat de la Barcelona canalla, que li donava una mica d’oxigen a la novel·la, i la muntanya de Montjuïc, que em permetia parlar de la Barcelona de les barraques."

A peu de carrer, el bullici del Paral·lel i la cova dels petons del desaparegut parc d’atraccions que encara llavors sobrevivia a l’Apolo es van encarregar de la resta. "És una història que fa temps que tenia al calaix i que m’ha semblat que era el moment de treure-la", relativitza Claret.