Roger Mas: "Estem en una època que sembla un final de mil·lenni"

He volgut fer entreteniment en el bon sentit de la paraula. Una mica de barreja entre la festa major, tot i que soni lleig perquè està connotada, i crooner a l’estil Sinatra. Una cosa agradable, divertida, per pensar si vols, però que no t’exigeixi. Un psicòleg, Milton Erickson, diu que mai és tard per tenir una infància feliç. Jo de jove sentia una nostàlgia per les coses no viscudes: Pau Riba, Sisa… I ara que ja veig que he d’anar racionant les energies, em ve més de gust riure i passar-m’ho bé, i aquest disc el veig més juvenil que l’altre.

Aquell primer àlbum va sortir el 2012, amb la imminència de l’inici del procés. Portada negra i sensació d’espases en alt, amb severitat. Aquest té una portada blanca i transmet més llum. ¿Comparteix aquest paral·lelisme?

Hi continua havent aquí una peça, Tres branques, que diu que el meu marc mental és la llengua, i no la comunitat autònoma de Catalunya, sinó tot el territori on es parla. En el primer disc, això ho representa la Muixaranga, que entenc com una música de combat. En aquest està Tres branques i, potser sí, es despolititza una mica, fonent una cançó de bressol valencià, La meua xiqueta és l’ama, les Flors de baladre d’Isidor Marí, peça eivissenca, i una del carnaval de Solsona [Aiguardent, figues, coca i vi blanc]. És per dir que el combat està bé, però que també es pot ser d’una altra manera. Constatar el fet d’una manera alegre i sense reivindicar.

¿Una sortida al desencant causat pel final del procés?

Entre el procés i la pandèmia, jo vaig sortir d’un desencant, sí, però no ja del país sinó de tot. Vaig quedar saturat de seguir la política del dia a dia. No dic que abans fos un ingenu, perquè no creia que allò fos de debò: era un farol per forçar una negociació, i a veure quina de les dues grans famílies independentistes la tenia més llarga, qui frenava abans per poder acusar l’altra… La independència no hi havia cap voluntat de fer-la. Si ho fas de debò, això és la guerra, ho sap tothom, i crec que no val la pena. I jo soc independentista, ¿eh? I l’1 d’octubre va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Total, que aquest és un disc més de passar-nos-ho bé, i fent un pas enrere, sí, en el sentit que la personalitat, la idiosincràsia, la llengua…, segueixen allà. Hi ha una cobla, unes espardenyes que connecten… No és una declaració de guerra, sinó festiva.

Torna a cantar en diverses llengües, a més del català: castellà, aranès, francès, italià i serbi. Li agraden els idiomes, jugar amb paraules i fonètiques.

Molt. Suposo que té a veure amb ser de Solsona i parlar una variant del català de transició. Si el català és petit, la teva varietat ho és més encara, i li agafes afecte. I et dediques a escoltar els avis, i després et venen ganes de ficar-te en altres llengües. El francès encara tinc pendent parlar-lo bé. A Quan tothom viurà d’amor [de Raymond Lévesque, duet amb Marina Rossell] m’he treballat un accent quebequès, ¿eh? És diferent, més de pagès [diu rient].

Es parla de la cobla com una big band catalana. ¿Li agrada aquesta presentació?

És difícil, jo sé que a la gent de la cobla no li agrada, perquè és definir-se a través d’altres i ells són autocentrats. Però aquesta definició pot ajudar que entenguin el que és la cobla persones que la desconeixen completament.

En aquests gairebé 13 anys de treballar amb la Cobla Sant Jordi, ¿sent que ha contribuït a integrar aquesta sonoritat en l’imaginari contemporani?

La Cobla Sant Jordi és una abanderada de fer invents, tot i que no és l’única, n’hi ha més i amb un nivell alt. Però aquest experiment meu de cançó potser ha tingut més visibilitat que d’altres. S’han fet coses de cobla amb música electrònica, urbana… A Coti X Coti, de The Tyets, hi ha membres de la Cobla Sant Jordi.

¿Com ha respost el món de la cobla als seus experiments?

A mi em passa com al Quico [Pi de la Serra], que deia l’altre dia que se sentia un nen aviciat. En general, se’m permet equivocar-me, i en la cobla, si a algú l’ha molestat, no ha aixecat la veu. Vull pensar que és perquè es veu que tinc un respecte per la cobla.

L’escena en català ha fet un tomb: electrònica, pop urbà, veus processades… i un nou star-system. ¿Li generen algun rebuig les noves tendències?

Ho noto en les meves filles, una d’11 anys i l’altra que en complirà 15, que se les saben totes. Rebuig no sento. Però tampoc sento l’obligació que m’interessi i dedicar-hi el meu temps. Jo estic am les meves coses. Al cotxe poso Catalunya Música i al·lucino. M’interessa Joan Magrané. Del pop nou, veig que hi ha molt hit, moltes cançons que entren bé.

¿Podria ser que la música en català tingués millor salut que el català?

¡I tant! [diu rient] Jo tinc la meva lluita amb mi mateix. Som en una època que sembla un final de mil·lenni. És molt difícil que en un dia ningú t’hagi fet un comentari pessimista o l’hagis fet tu, ja sigui de política o del preu del transport públic, en les converses entre amics, en els grups de WhatsApp… Ni a l’any 2000 hi havia aquest ambient. I jo cada cop tinc menys energia i vull que l’últim tram de la meva vida sigui una festa.

Notícies relacionades

Patrimoni ressuscitat a la plaça de Catalunya

Mor Miguel Agustí, l’escriptor que va encunyar la paraula ‘pitufo’

Home, no exageri, ¡que té 49 anys!

Sí, sí, però a la que et descuides… ¡Jo estic molt cansat! [diu reint], i he fet aquest disc per passar-ho bé.