El periodista manresà Txema Seglers radiografia la figura de Jordi Pujol

Un dia li van preguntar a Txema Seglers (Manresa, 1980) si «t’hi veus amb cor?». L’interlocutor del periodista i professor era l’editor de Crític, Sergi Picazo, i el receptor de la proposta reconeix que va haver d’agafar aire abans de contestar. El repte: fer tres entrevistes per desxifrar la figura gegantina i polièdrica, de Jordi Pujol, fugir dels llocs comuns, anar a cercar «l’animal polític» de qui va presidir la Generalitat de Catalunya durant vint-i-tres anys. Dilluns vinent, 17 de febrer, arribarà a les llibreries l’epíleg de la història d’aquell encàrrec, un llibre, Pujol i jo. Les cares i les creus de l’home que ha transformat tot un país (Saldonar), on les xerrades amb 27 personalitats de la societat, la política i el periodisme català per abordar les llums i les ombres del líder convergent es van entrellaçant amb la memòria personal. 

«Jordi Pujol havia nascut el 9 de juny de 1930. Jo, el 18 de desembre de 1980. Ens separava mig segle: la meva vida sencera, i suma-li encara set anys més. Em guanyava per dues vides: la seva i la meva. Ell, de fet, havia començat a governar quan jo treia el cap en aquest món, i havia esdevingut el patriarca indiscutible del país durant vint-i-tres anys -més de la meitat de tot el meu temps-, i mentrestant jo anava a l’escola, feia els deures i em matriculava a la universitat. Jo havia crescut en una Catalunya construïda per ell», explica Seglers. L’interès periodístic per traçar un retrat aprofundit de Pujol va creixent a les pàgines del volum en paral·lel a la descripció del moment personal que viu l’autor i la relació amb uns pares que es van separar poc després que el progenitor entrés a formar part de Banca Catalana quan l’entitat va absorbir el Banc Mercantil de Manresa.

Pujol i jo es va anar bastint des de múltiples mirades, persones afins com Artur Mas, Xavier Trias i Irene Rigau fins a figures d’opcions polítiques distants com Paola Lo Cascio i Xavier Domènech. Hi apareixen també l’historiador Joan B. Culla, el filòsof Josep Ramoneda, periodistes com la berguedana Núria Orriols i tres reporters que van publicar un controvertit llibre sobre l’ensulsiada de Banca Catalana, Enric González, Jaume Reixach i Siscu Baiges.

Artur Mas i el mal tràngol

«En aquell moment, hi vam conviure molt, perquè em va tocar un dels papers més desagradables de la meva vida política, que va ser, i d’acord amb ell, retirar-li tot el que li pertocava com a expresident», recorda Artur Mas, aleshores president de la Generalitat, sobre la confessió de Jordi Pujol el juliol del 2014 admetent que tenia diners sense declarar a l’estranger.

«A tot això, d’altra banda, hi tenia dret, però, a partir del moment en què ell explica el que explica, malgrat que jo l’hagués volgut defensar, i ho volia fer, no vaig poder, perquè em trobava en minoria al Parlament i ningú em donaria suport. I, és clar, s’havia de fer alguna cosa, oi? Per tant, era millor avançar-nos que no pas actuar per imposició del Parlament de Catalunya, que ens hauria obligat a fer exactament el mateix», afegeix Mas: «va ser duríssim, però el vaig veure molt sencer, molt serè, confós i tocat. Tot això junt. No era pas un home enfonsat, no. I estava penedit, és clar».

Malgrat tot, Artur Mas reconeix que «si hagués tingut majoria, no sé què hauria fet, probablement m’hauria embolicat la manta el cap i l’hi hauria mantingut tot; però no la tenia, aquella majoria, no la tenia, i per tant no m’ho podia ni plantejar». 

Un home, dues cares

En el capítol amb els esmentats autors del llibre sobre Banca Catalana, Jaume Reixach proporciona una de les claus per intentar copsar el personatge: «hi ha dos Jordi Pujol: el que ell mateix s’encarrega de vendre, i un altre que es mou al darrere, en la foscor, i que mai surt a la superfície». La conversa de Seglers amb els companys d’ofici fa emergir una mirada crítica sobre l’expresident: «També cal pensar com i per què arriba a on arriba. Com creus que ho fa? Amb el banc crea una xarxa de persones que li canten les gràcies: qui paga, mana. I així, ell compra voluntats. Ho deia Prenafeta: «Pagant el que sigui». Però, ara, passa igual amb la xarxa d’interessos independentista. Ell tenia els quartos de la Generalitat, i a més els de Banca Catalana, i si sumes les dues fortunes, ja tens la feina feta».

El peix i el cove

Notícies relacionades

La suïssa Arxada atrau talent a Barcelona

‘La vida breve’, la història del rei més efímer d’Espanya

La periodista berguedana Núria Orriols treballa a l’Ara i és l’autora del llibre Convergència. Metamorfosi o extinció (Angle, 2023). Per la seva joventut, va néixer en l'olímpic 992, proporciona un punt de vista particular. «És sens dubte un dels polítics més importants del segle passat a Catalunya. Marca el paradigma en la política catalana que ningú ha pogut superar. És a dir, des que ell marxa, la política catalana intenta superar el paradigma que ell crea, l’anomenat peix al cove, que consisteix a donar suport a l’estat a canvi d’obtenir més poder per a la Generalitat. Aquest marc s’intenta superar amb l’Estatut, i fracassa; i s’intenta superar amb el Procés, i fracassa; i des de llavors la política catalana busca un terreny de joc».

Josep Ramoneda reflexiona que «quan ell ha desaparegut, tot s’ha descontrolat. Amb ell, no hi hauria hagut l’1 d’Octubre». Interpel·lat sobre el fet que «l’independentisme beu del pujolisme», respon que «sí, evidentment, i si tingués cinquanta anys seria independentista. Però, en aquell moment, l’independentisme no era el seu projecte. Ell m’ho ha dit: «Jo soc nacionalista, però no independentista». I per una raó senzilla. Perquè no tenim força per ser independents. Ho té claríssim. Bona part dels que posen en marxa el Procés ho fan per tancar l’època del pujolisme, no ens enganyem».