Ildefonso Falcones viatja al Nàpols del segle XV

"Ildefonso, millor que et treguis l’orellera", suggereix la responsable de premsa mentre Ildefonso Falcones (Barcelona, 1959) és fotografiat a les portes del conjunt monumental de Santa Chiara, en ple centre històric de Nàpols, i la ciutat es desemmandreix entre turistes curiosos i napolitans interpretant-se a si mateixos. "És un conjunt magnífic. Era el convent pel qual passaven les filles de les nobles", assenyala l’autor barceloní mentre l’auricular desapareix, els fotògrafs fan l’enèsim clic, i el guia que justifica el desplegament de receptors i orelleres travessa el portal de l’església gòtica més gran de la capital de la Campània. "Tota la decoració es va perdre en el bombardeig del 24 d’agost de 1943", explica assenyalant uns murs als quals al seu dia van donar vida Tino di Camaino, els germans Bertini i Giotto.

No és aquest, no obstant, l’any que ens interessa, sinó el 1442, moment en el qual Arnau Estanyol, net d’aquell altre Arnau Estanyol que vam conèixer carregant pedrotes a L’església del mar, participa en el setge del regne de Nàpols a les ordres d’Alfons V d’Aragó. "Aquell any 1442, després de moltes victòries al llarg de tan vast territori, Alfons va posar setge a la capital, que resistia orgullosa i estoica rere les seves muralles amb l’ajuda marítima dels genovesos, els vaixells dels quals fondejaven carregats de provisions a la magnífica badia al peu del Vesubi", escriu Falcones en les primeres escomeses d’En l’amor i en la guerra (Grijalbo / Rosa dels Vents), novel·la amb la qual, gairebé 20 anys després de L’església del mar i a una dècada d’Els hereus de la terra, dona continuïtat a la seva més cèlebre saga literària.

Trilogia... de moment

"Podria haver explicat el mateix amb altres protagonistes, però a la gent li agrada. I l’editorial es torna boja, perquè ja té títol", fa broma l’escriptor barceloní. Hores després, a l’aeroport, un exemplar de La cattedrale del mare saluda des del taulell de lectures recomanades de la llibreria Feltrinelli. Es tanca el cercle. O en comença un de nou i diferent. "La pròxima no serà església", revela. "Ara mateix, no contemplo seguir, però tampoc ho rebutjo. No tanco res", afegeix.

Mentrestant, som aquí, amb la cort aragonesa deixant-se enlluernar pels llums del renaixement napolità, i Arnau Estanyol, comte de Navarcles i de Castellví de Rosanes, exportant a terres italianes les agres disputes amb el seu germanastre, el vil Gaspar Destorrent. "El que és important és que veus el que realment hi va haver. Pots tocar el que va passar en aquella època", diu l’autor barceloní a la Sala dels Barons de Castelnuovo, escenari final de la novel·la. "Això era tot rajola de Manises amb els emblemes del rei", detalla just abans de recordar que els aragonesos, anomenats catalans pels napolitans, "eren vistos com a avars, gent molt interessada". "Això ens ha quedat. Ja ho va dir Dante a la Divina Comèdia. Hi havia un rebuig important que va donar peu a un munt de revolucions internes", explica.

"Es coneix més la història dels terços i el Gran Capità, però la conquesta inicial, la primera, és molt desconeguda", prossegueix Falcones mentre pastura un grup de periodistes pels carrerons de la ciutat italiana i repassa quatre dècades d’humanisme i esplendor cultural, sí, però també de conjures, traïcions i lluites de poder als estats italians.

En la distància, gairebé com un eco, la rebel·lió dels pagesos de remensa i una Barcelona "que ja entra en decadència" i de la qual Falcones s’allunya per acomiadar l’edat mitjana sota la porta Capuana i entre els llençols cada vegada més regirats d’una cort marcada per la singular personalitat d’Alfons el Magnànim. "Quan vaig començar a estudiar el tema em vaig trobar amb un rei que tenia un caràcter molt especial: amb la dona que tenia aquí no va tenir fills, probablement ni relacions; va tenir tres bastards amb una dona que diuen que és valenciana però que no apareix enlloc; es va enamorar públicament d’un patge... I després es va embolicar durant 10 anys amb una dona que afirmava que era verge. Un batibull, vaja. Continues estudiant i veus que el net, bisexual, viola i mata... No podia passar per sobre d’aquesta realitat", relata.

I no només no hi ha passat per sobre, sinó que s’hi ha tirat de cap amb una novel·la d’amor i guerra, sí, però també atapeïda d’escenes sexuals, sodomia, relacions lèsbiques i trobades bisexuals. "Ens creiem que era tabú, però no ho era. El renaixement busca la tornada als clàssics, i a Roma i Grècia les relacions bisexuals estaven a l’ordre del dia. Fins i tot es deia que es disfrutava més amb un home que amb una dona", explica. A la novel·la, destaca, "tret de les violacions, totes les altres coses són escenes sexuals amb empatia i dolçor". "Agradables, crec jo", sosté.

La carnalitat

En el seu cas, a més, l’aposta per la carnalitat no és simple rigor històric, sinó que, assegura, també obeeix a una qüestió de paladar lector. "A mi són escenes que personalment m’agraden", reconeix. "No crec que sigui un depravat, però quan algú porta una trama a un moment en què evidentment tindran relacions i de sobte la talla... ¿Per què no m’ho explica? Expliquem assassinats i evisceracions, però a l’hora que un tio s’alliti amb una tia o dos tios o dues ties, apareix un puritanisme que no ve al cas", explica l’autor.

El dret de cuixa

Això sí: gairebé com una venjança, Falcones allarga la trama fins al 1486 només per poder liquidar per escrit el dret de cuixa, origen de gairebé tot. "Era una cosa personal. Hi ha historiadors que diuen que és fals, quan hi va haver un rei, uns nobles i uns pagesos que van firmar un compromís que proven que va existir. Hi ha una sèrie de discussions que les admeto, però aquesta no, perquè aquest abús del senyor feudal és la pedra angular de la trama de L’església del mar", explica.

En l’amor i en la guerra, en llibreries a partir del 18 de febrer, és, a més, la primera novel·la que Falcones completa pràcticament des de zero (a l’anterior, Esclava de la llibertat, feia anys que hi donava voltes) des que va guanyar la partida a Hisenda i va superar el càncer de còlon que li van diagnosticar quan escrivia El pintor d’ànimes. "Una mica sí que he sortit de les tenebres i ara veig la llum", ironitza quan se li suggereix si el trànsit de l’edat mitjana al renaixement que narra el llibre bé podria ser una metàfora de la seva pròpia experiència vital.

Per apuntalar el ressorgiment, aquesta tercera pota de la trilogia arriba amb aires de fenomen editorial i una tirada inicial de 200.000 exemplars, paraules majors per a un supervendes poc o gens convencional. "Aquest negoci és molt endogàmic; hi ha un nucli d’escriptors que neixen amb una ploma a la mà, i el fet que algú digui que ha anat a l’Ateneu a treballar una novel·la, que és advocat, que no és progre, que és catòlic i conservador, que està ben casat, i que té quatre fills... Jo no estava cridat a triomfar, i això no ho aguanta cap d’ells", explica.

Escriptor, malgrat tot

Notícies relacionades

Alcalá Norte endrapa a mossegades la ‘vida cañón’

Les biblioteques de BCN baten rècords amb més d’11,5 milions de préstecs

Falcones, que amb 17 anys ja va intentar deixar els estudis per dedicar-se a l’escriptura, encara agraeix a la seva mare que li abaixés els fums i li fes posar fre a la idea. Estudia, li va dir. Tingues si vols una família, va insistir, i quan tinguis una estabilitat, escriu tot el que vulguis. "És el millor consell que m’han donat mai, perquè la necessitat et porta a l’angoixa i a la desesperació –assegura el novel·lista–. L’església del mar, que ha sigut una obra, ho direm, mestra, vaig trigar set anys a escriure-la i durant cinc no la va voler ningú; imagina’t que la meva vida, la de la meva dona i els meus fills hagués depès del fet que algú m’hagués comprat la novel·la".

Al final, malament no li ha anat, però al barceloní encara li cou que en determinats cercles no se l’acabi de prendre del tot seriosament. "A Barcelona hi havia un certamen de novel·la històrica a què no em van convidar mai. A Frankfurt no m’hi han portat. I a París, quan Barcelona era ciutat convidada, tampoc", lamenta.