Manolo García: "A ‘El 47’ he vist la meva infància al Somorrostro"

Ens ho explica en una trobada amb aquest diari amb un cert caràcter informal, fora d’agenda: la dana de la tardor passada va sacsejar els seus plans, tant de concerts com la promoció del llibre, que va veure la llum, al novembre. Ell no estava per continuar amb la seva vida com si res hagués passat, dona a entendre. La conversa (una paraula en desús molt del seu gust) no lenta en desbocar-se: Manolo García és un galopant conversador i els apunts sobre els seus relats s’entrecreuen amb records i pronunciaments, rialles i apunts severs.

"Fem el que podem"

Títere con cabeza llibre que dedica a la seva estimada germana Carmen ("la persona que més em cuida del planeta Terra"), fa lliscar la idea que tots som una colla de ninots. "Micos que, a més, estem bojos, que no donem peu amb bola. En fi, que fem el que podem". Mirada amb un punt de pietat, si bé aquest llibre no estalvia escenes del costat fosc, amb injustícies i violència, que representen l’expressió més realista d’un autor que, com a cancionista, sol jugar amb la metàfora i la projecció onírica.

Flota en els relats el substrat del franquisme i de l’allau migratòria de la qual ell va formar part. "¿Has vist El 47? M’ha agradat molt. Allà he vist la meva infància. Nosaltres érem aquests, al barri, anant a buscar aigua a la font. El Somorrostro. Venia un temporal i ho tombava tot. Allà vam néixer, i allò era barraquisme, amb rates i nens a què els queien els mocs, com els que va fotografiar Dora Maar", explica. Els murs de la fàbrica Macosa. "Amb els impactes de les bales dels afusellaments. Al Camp de la Bóta, on ara hi ha el Fòrum", afegeix.

L’èpica revolucionària

"En els meus relats hi ha aquesta inquietud social", fa notar. L’eco d’aquella sordidesa en frec amb les restes flotants de certa èpica revolucionària, la llavor de la seva pulsió llibertària. "La Barcelona obrera, anarquista, combativa. Jo, de jovenet, olorava això. L’Ateneu Popular La Flor de Maig... Em deia: ‘hòstia, això sí que mola’. ¿El marxisme? No, això et vas donant compte que és un desvari: un senyor que es berena a 17 milions dels seus fills enviant-los als gulags".

En les històries de Títere con cabeza hi ha "una necessitat d’exorcitzar dimonis". Al camí es creuen escenes que ens parlen del moviment de terres entre els anys 60 i 70, el xoc del franquisme amb "els peluts, els hippies". Episodis, alguns, que va viure en primera persona, com el que parla d’un concert al desaparegut Saló Price, a Casanova-Floridablanca. "Intento reflectir aquell ambient, l’entrada al local, que era un tub del terror amb la policia muntada a cavall. Els meus primers concerts, amb 14 anys: Smash, amb Manuel Molina, abans de Lole i Manuel". Els músics es colen en diversos relats, representant a la veu popular davant els abusos del poder.

Ja s’apreciava en les seves cançons, i aquests relats incideixen en la sensació que, malgrat totes les disfuncions i atrocitats, el passat és un lloc màgic en el qual "tot era més pur, menys edulcorat, les passions estaven a flor de pell i tot responia a cop d’honor o de necessitat, traient l’animal que portem dins". El que anomena "el món antic" representa una noblesa.

Qualsevol temps passat...

"L’aixada per llaurar la terra, la tecnologia de l’època". ¿No idealitza el primitiu? "Sí, ho reconec, però em deixo portar per aquest punt de romanticisme absurd. M’agrada pensar que els herois que en un dels relats defensen la seva plaça en el Maestrat eren campions de la bondat i la dignitat. Es tracta de viatjar, somiar, fer un món a la teva mesura. L’escriptor pot fer-ho".

A tot això, en Títere con cabeza s’aprecia un domini del llenguatge i una disposició a modificar el registre d’una història a l’altra, amb girs d’un altre temps quan és precís que li donen vivacitat i et traslladen a un altre pla. "¡Llenguatge cervantí!", riu. "M’encanta recuperar paraules. Una de sola pot ser una explosió al cervell, s’obre una constel·lació". Impossible escriure així sense haver-se engolit abans una biblioteca sencera. "M’han marcat moltes lectures: Faulkner, tot i que sigui més pesat que una vaca en braços. Cormac McCarthy. En castellà, Bolaño. Després, em sé de memòria a Pío Baroja, Galdós... Els Episodis nacionals són un disbarat".

Polítics i estrelles del rock

Mirem de fer aterrar la conversa a la realitat present i surt el Manolo García més desmotivat i amb brots d’indignació. Sent una "desafecció" cap al "cos polític", perquè "avui mana la macroeconomia". Commemorar el 50è aniversari de la mort de Franco li sembla "una mica cafre". Els partits són "empreses que venen una cosa que treuen gratis: nosaltres". El poble, la ciutadania, "està per col·laborar, llevant-se cada dia al matí i pagant impostos", però "ells" responen amb prepotència. "Adopten un posat d’estrella del rock que no els correspon: una estrella serà més o menys vulgar o tindrà més o menys qualitat, però t’emociona".

Notícies relacionades

El TSJC jutja l’exconseller Lluís Puig per desobediència en el cas Sixena

Sergi Pàmies ‘torna’ a la novel·la

Tornem a l’art. Manolo García ignora el pànic al foli en blanc i ara camina ficat en les cançons que donaran forma al seu pròxim àlbum, que planeja publicar a la tardor. Ve d’un 2024 efervescent, havent-se anotat, per exemple, sengles plens al Palau Sant Jordi. La música en directe conquereix perquè "les pantalles són en dues dimensions, tot ho aplanen, i el concert és un cop de realitat, amb crits, cervesa, amics; som vius".

No està de gira, però dies enrere es va apuntar a cantar com a convidat de Los Sírex (a l’Apolo) i Love of Lesbian (al Razzmatazz). I el 9 de maig reviurà el seu duet amb Maria del Mar Bonet (Noies voramar) en l’homenatge del Barnasants a Mikis Theodorakis al Luz de Gas. Però la roda ha de parar de vegades perquè "per poder escriure, abans cal viure, tenir experiències", raona. "És la meva metàfora del pou: vas traient aigua, una cançó, una altra, arriba un moment en què comença a sortir fang, i perquè la capa freàtica es recuperi has d’esperar un any. Sí, és el moment de refer les ganes", acaba dient.