Marion Cotillard enlluerna reinterpretant Andersen

El quart llargmetratge de la belga Lucile Hadzihalilovic, La Tour de glace, aspira a guanyar l’Os d’Or de la Berlinale, així que és el primer de la seva filmografia que competeix en un dels tres principals festivals de cine del món. La dada deixa en evidència que infravalorada que està qui sens dubte és una de les figures cinematogràfiques actuals dotades d’un imaginari més distintiu i seductorament pertorbador, fonamentat en infàncies anòmales i adults malmesos, la retòrica pròpia dels somnis i els malsons i, per descomptat, el món dels contes infantils. "Des de petita sento una gran fascinació pels contes de Hans Christian Andersen", explicava ahir la cineasta després de la presentació del seu nou treball, que s’inspira lliurement en La reina de les neus, un dels textos més foscos del fabulador danès. "Totes les meves pel·lícules parlen de l’abandonament de la infantesa, i crec que el format narratiu dels contes és molt apropiat per a aquest assumpte".

La protagonista de La Tour de glace és una adolescent que, després de fugir de la llar per a orfes on viu, passa la nit en un estudi de cine en què es roda una nova versió de l’esmentat relat andersenià i, de mica en mica, va establint una connexió perillosament simbiòtica amb la diva que encapçala el repartiment d’aquesta pel·lícula, a qui dona vida Marion Cotillard. "Crec que, per a qualsevol intèrpret, és important alliberar-se de la imatge que els altres tenen de tu", va comentar l’actriu gal·la per contextualitzar tant el trauma que pateix el seu personatge com la seva pròpia relació amb la fama. "Avui la gent creu que és més a prop que mai dels seus ídols a causa de les xarxes socials, però el cert és que passa just al contrari". Probablement, la presència de Cotillard en el repartiment ajudarà a explicar per què La Tour de glace és la pel·lícula més accessible de la seva directora, la més recolzada en un argument relativament clar i la de simbolisme més fàcilment desxifrable, encara que d’altra banda exhibeixi la mateixa capacitat que els seus tres llargmetratges anteriors per crear atmosferes hipnòtiques i convertir la torbació en una successió d’imatges colpidores.

Notícies relacionades

Els petons impossibles

Un grup d’intel·lectuals demanen garantir l’autonomia de la cultura catalana

L’altre millor

La Tour de glace parla de la capacitat que tenen les narracions –per exemple, un conte d’Andersen o la seva adaptació al cine– per salvar-nos i al mateix temps devorar-nos, i aquesta capacitat absorbent de la ficció és alhora el tema de la nova pel·lícula dirigida a duo per Hélène Cattet i Bruno Forzani, que també competeix a la Berlinale i que, al costat de la de Hadzihalilovic, és el millor que s’ha presentat fins ara en el certamen. Reflection in a dead diamond juga a ser un homenatge al cine d’agents secrets a fi d’oferir un exercici metatextual intrèpid i compost d’imatges tant indescriptibles com inoblidables. Si les pel·lícules prèvies de la parella eren sobretot exercicis d’estil en homenatge al giallo, aquest nou treball seu és una constatació que l’estil i el contingut són bàsicament la mateixa cosa i que, en realitat, la narració ho és absolutament tot.