La Berlinale es rendeix davant el talent de Rose Byrne

Rose Byrne és una d’aquestes actrius que milloren cada projecte en què participen, i no ha fet mai una mala interpretació. Però, segurament perquè la majoria dels personatges de la seva filmografia són secundaris, i perquè bona part del seu treball se circumscriu en l’àmbit de la comèdia gamberra –tot i que la seva versatilitat en diferents gèneres està més que provada a hores d’ara–, no ha rebut el reconeixement merescut.

La pel·lícula que Byrne va presentar ahir a concurs a la Berlinale, If I had legs I’d kick you, és un drama d’alt voltatge emocional en què ella ocupa la pantalla en cada escena i gairebé en cada pla; de fet, la càmera sovint es manté provocativament enganxada al seu rostre, com si volgués posar a prova tant els seus límits com els del seu personatge. Potser no és massa aviat per declarar-la favorita a ser nominada a l’Oscar el 2026.

L’australiana dona vida a Linda, una terapeuta que s’enfronta alhora a diversos problemes: la seva filla té un trastorn que li provoca aversió al menjar, per la qual cosa ha de ser alimentada a través d’una sonda mentre dorm, i passa els dies en una clínica; el sostre de l’apartament on viu amb la petita s’esfondra –no trigarà a funcionar a tall de metàfora de la seva vida–, cosa que significa que les dues es veuen obligades a anar-se’n a viure a un motel atrotinat al costat de la platja; i, a més, el marit de Linda estarà absent per feina durant dos mesos, de manera que ella es queda sola davant el desastre, sotmesa als efectes de l’estrès, el vi, la marihuana i una sèrie d’al·lucinacions, o una cosa semblant. No veiem mai la cara de la nena tot i que sí que sentim sovint la seva tremolosa veu, i això convida a assumir que, per damunt de tot, és una manifestació de les angoixes de la mare.

Des del principi, la directora Mary Bronstein ens introdueix en la fràgil ment de la seva protagonista, que avança cap a un punt crític. La pel·lícula comença amb una intensitat màxima i a partir d’aquí no deixa d’augmentar-la, de manera que fa la sensació de ser no tant un drama domèstic com un thriller visceral, que retrata la maternitat com una cursa d’obstacles condemnada al fracàs i reconeix que exercir-la pot soscavar la salut mental d’una dona. En part per això, ofereix el tipus d’experiència cinematogràfica de la qual se surt amb una necessitat desesperada d’aire fresc i tranquil·litat; i això, fer que anhelem un respir tant com l’anhela Linda, és precisament el que Bronstein pretén. En tot cas, hi haurà qui consideri que absorbir l’ansietat del personatge durant dues hores de metratge resulta massa esgotador, tenint en compte que qui més qui menys en té prou amb la seva pròpia.

Notícies relacionades

Un gran mural celebra ‘El 47’

L’essència de Barcelona, a les venes

Canvis bruscos

En qualsevol cas, resulta enlluernador el control del qual Bronstein fa gal·la per, paradoxalment, desconcertar-nos amb el que Linda està patint. La pel·lícula fa successius canvis bruscos de to amb una precisió mil·limètrica, i en aquest sentit té a favor seu l’extraordinària habilitat de Byrne per aportar a cada escena exactament el que se n’exigeix, ja sigui cruesa, fragilitat, nerviosisme, estupefacció, volatilitat o, de vegades, algunes d’aquestes emocions alhora, per la qual cosa l’actriu es mostra capaç de ser mordaçment divertida en una escena i trencar-nos el cor en la següent. Tot i que el seu personatge fa algunes eleccions qüestionables, Byrne aconsegueix, a més, que en tot moment sentim empatia i que comprenguem el seu dolor mentre contemplem el seu periple, alarmats i exhaustos. És un treball massa brillant com perquè, una vegada més, la indústria passi per alt el talent de l’actriu que el porta a terme.