El Plensa més íntim i poètic es refugia a la Galeria Senda

L’any passat, quan a Jaume Plensa el van convidar a exposar en la Biennal de Venècia, l’escultor català va demanar fer-ho a l’església més petita de la ciutat, que va resultar ser la diminuta Chiesa di San Gallo, a penes 9 passos d’ample per 20 de llarg. "El 2015 ja havia exposat a San Giorgio Maggiore, que és la gran basílica davant Sant Marc, però buscava un lloc d’intimitat", explica ara que s’ha refugiat a la Galeria Senda de Barcelona en cerca exactament del mateix: intimitat, silenci i introspecció. "No sempre es pot anar a catedrals, de vegades n’hi ha prou amb un capella", poetitza Plensa.

A la seva esquena, al centre de la sala Flora (nest) i Lucia (nest), dues escultures d’alabastre creades a partir de la mateixa pedra. Dos rostres femenins "impecables i càndids" que, explica l’artista, dialoguen, es complementen, i invoquen la dualitat. "L’interès rau moltes vegades a anar a la pedrera i trobar la pedra adequada, perquè la figura ja és a dins. És el que deia Miquel Àngel de rescatar-la de la seva presó de pedra", apunta Plensa sobre les dues peces centrals de Murmuri, exposició amb què torna a la sala del carrer de Trafalgar cinc anys després de La llarga nit.

Embarcat en projectes monumentals a San Juan de Puerto Rico i en l’organització de grans exposicions a París, el Brasil i Rapid City, Plensa considera que mostres de petit format com Murmuri són les que millor reflecteixen la seva manera de treballar. "A mi se’m coneix molt pel meu treball en l’espai públic però aquesta és la meva feina de cada dia. I és molt important, perquè l’estudi és també una mica laboratori. Després, gràcies a tota aquesta memòria que atresores, tens capacitat de respondre a un espai", exposa.

Entre aquestes peces de laboratori destaquen tres petites escultures de vidre de Murano; dos intrigants quadros amb retrats de cera i textos de León Felipe i William Carlos William; i un parell de dibuixos-collage emmarcats entre fragments de Les flors del mal, de Baudelaire.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

A l’entrada, dos bustos de bronze marca de la casa Flora i Silent Hortensia, completen aquesta aposta per la fragilitat i la profunditat. "Aquest matí quan he arribat aquest bronze estava gelat, com si hagués passat mala nit", diu al costat de la peça que rep els visitants. "Les escultures de vegades pateixen de soledat, sobretot als museus, perquè ningú les toca, ningú les abraça", lamenta.

Afirma Plensa que cada peça, cada escultura, neix primer en una forma o un color i que és en l’entesa amb el material on el projecte cobra sentit. "Has d’anar dialogant amb aquest material perquè la seva memòria i la teva arribin a un acord i la cosa funcioni", explica. Ara, afegeix, bona part dels seus esforços se centren en l’alabastre i en roques com les que han vist néixer Flora (nest) i Lucia (nest). "És un material que té una llum interior molt peculiar. Sempre que un escultor ha volgut treballar amb l’alabastre és per buscar aquesta espècie d’ànima oculta que té aquesta pedra", il·lustra. Pel camí se li han creuat noves desviacions. "Hem acabat uns granits negres molt interessants que després amb un bufador els cremo la pell i salten com si sortís la primera pell. També estic treballant el ferro fos, que és el que em va donar a conèixer fa mil anys", explica.