Els artistes asiàtics dominen l’òpera, la música clàssica i el ballet

Tots arriben al top després de destacar en concursos on guanyen premis i medalles que reconeixen el seu talent. Això els permet continuar perfeccionant i polint la seva destresa i tècnica en prestigioses escoles d’Europa i els EUA. Fa anys sorprenia l’aclaparadora diferència en nombre entre candidats d’Àsia i d’Europa. Ja no. Ens hem acostumat no només a veure’ls competir sinó a triomfar. El pianista xinès Xiaolu Zang, de 25 anys, va guanyar el 69è Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona 2024 i aquest 2025 la cantant sud-coreana Gloria Jieun Choi, de 33 anys, va guanyar amb la seva potent veu el Primer Gran Premi de la 62a edició del Concurs Viñas.

1985: el primer pas

Els instruments de violí i piano són on es nota especialment la puixança asiàtica, però també en òpera. Fa més de 20 anys, la soprano xinesa Hui He va obrir camí. Després de guanyar el concurs Operalia, va actuar als millors coliseus i va ser un referent en rols com Cio-Cio-San o Aida.

Joan Matabosch, director artístic del Teatro Real, que va estar en el jurat de l’últim concurs Tenor Viñas a Barcelona, destaca: «El que solen tenir d’especial els concursants coreans és una preparació tècnica molt sòlida. Evidentment que no sempre, però en moltes ocasions sorprèn que tècnicament el domini és irreprotxable». Recorda que el concurs Tenor Viñas té molta responsabilitat en aquest floriment dels cantants orientals a Occident. «Tot va començar quan la soprano Sumi Jo va guanyar el primer premi el 1985. La seva carrera internacional es va disparar i es va convertir en poc temps en una de les cantants amb més demanda de la seva generació. Això va fer que Corea veiés el concurs Tenor Viñas com la plataforma ideal de projecció dels seus artistes a Occident, i comencessin a presentar-se de manera gairebé massiva». A diferència de Sumi Jo, n’hi ha que opten per no fer carrera sinó crear escoles al seu país.

En el ballet han obert portes ballarines com Tan Yuanyuan, la primera xinesa a arribar al lloc com a ballarina principal en la història del Ballet de San Francisco i també la més jove a aconseguir-ho. Després d’ella n’han vingut moltes més. La disciplina i el valor de l’esforç és denominador comú a Àsia, on des de molt petits han de veure-se-les amb la competitivitat i la pressió. «Hi ha un gran futur a Àsia», comenta Elías García, del Ballet de Catalunya. A la gala de grans estrelles amb què van debutar a Nova York van ser molt aplaudits tant la veterana Yuriko Kajiya, estrella del Houston Ballet, com els joves Takumi Miyake, avui a l’ABT, com Kentaro Mitsumori, del Swedish Royal Ballet.

La professionalització

Tots dos es van formar al Japó i van perfeccionar la seva tècnica en reconeguts centres europeus. «La disciplina, el respecte, el compromís. No sé si es pot qualificar d’estatus però ser ballarí és un prestigi per a ells. Un quan estudia dansa a Espanya es pregunta: ¿menjaré? Ells tenen un altre punt de vista. Per als asiàtics significa una oportunitat per treballar a Occident». També influeix la manera d’ensenyar a Catalunya, comenta García. «Aquest any hem fet a l’escola de la companyia classes obertes a nens de 8 i 10 anys que han acabat ballant passatges d’El Trencanous. I m’han recomanat que no digui que el rei ratolí mor per no traumatitzar-los. ¿Llavors La caputxeta vermella no es pot explicar?».

Al Japó, la tradició del ballet va començar al segle XX. Entre les seves pioneres va destacar la ballarina i coreògrafa Akiko Tachibana, que va fundar amb la seva filla, i també ballarina, l’Asami Maki Ballet el 1956, la primera companyia de ballet clàssic al Japó. Més tard Maki fundaria una escola de dansa. Avui dia l’àgil Daichi Ikarashi està triomfant en el Royal Ballet de Londres i la ballarines Riho Sakamoto està com a principal en el Dutch Ballet, mentre que May Nagahisa brilla en el Mariinski de Sant Petersburg.

A l’ESMUC hi ha diversos alumnes asiàtics cursant màsters. Allà la xifra s’ha mantingut constant els últims anys i en el Conservatori Superior del Liceu el nombre ha anat a més. A Maria Serrat, directora d’aquest centre, no l’estranya. «A Àsia són molts més milions de persones, tenen interès i disciplina i també diners. A la Xina inverteixen a crear centres d’ensenyament i teatres. Numèricament ens guanyen i així és més fàcil que sorgeixi el talent».

A Barcelona, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu compta amb Liu Jing com a violinista segon. I l’OBC, que ha tingut dos directors asiàtics –Eiji Oue (2006-2010) i Kazushi Ono (2015-2022)–, compta amb la japonesa Aine Suzuki com a viola solista i amb la violinista francocoreana Jaha Lee com a concertino associada, que en poques setmanes oferirà la Fantasia per a violí i orquestra en Do major de Robert Schumann. Tot i que els cantants joves europeus tenen molta més musicalitat i una facilitat en la vocalitat respecte d’un cantant oriental, el cert és que els asiàtics poden rivalitzar amb qualsevol. «Cantar en un idioma tan allunyat del seu propi pot ser un obstacle, però hi ha molts cantants coreans que han aconseguit imposar-se i ser tan idiomàtics i capaços d’expressar els textos com un cantant local, de vegades molt més», diu Matabosch.

«El mateix Festival de Bayreuth va confiar a Samuel Youn el paper titular de la seva producció de L’holandès errant. I és difícil trobar un baix tan idiomàtic en alemany com Kwangchul Youn, un Daland de manual. O l’extraordinari Jongmin Park, que la temporada passada va fer un excel·lent Pogner a Els mestres cantaires de Nuremberg que va presentar el Teatro Real», apunta Matabosch.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

«Vivim en un món global. Les noves generacions que es preparin perquè a Àsia hi ha autèntica passió per la música, que és universal. No podem pensar que la clàssica és com una cosa nostra que tocarem millor nosaltres. Jo ara dirigiré un Wagner i no soc alemany», apunta Josep Pons, director musical del Liceu.

I no és una moda. «És una cosa que anirà a més. Avui hi ha músics orientals en totes les orquestres. Apliquen virtuts de la seva cultura a la música: dedicació, constància, mètode i disciplina i són molts més milions de persones», resumeix Pons. Matabosch tampoc ho dubta: la puixança asiàtica continuarà. El públic aprecia el talent per igual, vingui d’on vingui. A la Xina la mentalitat és «ser el primer, ser el millor». Potser per això el tenor Kang Wang està sent un dels més sol·licitats.