Linklater i Hawke tornen a exhibir la seva simbiosi a Berlín

"Tota la teva vida és com una obra de teatre, i el 90% dels personatges que t’envolten ni tan sols tenim diàlegs, perquè som mers extres". Ho diu algú al referir-se a Lorenz Hart en un moment de la pel·lícula que Richard Linklater va presentar ahir a concurs a la Berlinale, Blue moon, i contemplant la versió del compositor que Ethan Hawke encarna de manera tan aclaparadora queda clar que, en efecte, el paio tenia la classe de personalitat irresistible davant la qual totes les altres coses s’empetiteixen.

Junt amb el músic Richard Rodgers, Hart va escriure algunes de les cançons més famoses de la història de Broadway, com My funny valentine, The lady is a tramp o, per descomptat, la que dona títol a la nova pel·lícula. Va morir el 22 de novembre de 1943, a causa d’una pneumònia i completament alcoholitzat; Linklater el contempla set mesos abans de la seva mort, concretament durant la nit de l’estrena a Nova York d’Oklahoma!, que es convertiria en una de les produccions més exitoses de la història del musical. Va ser la primera obra que Rodgers va escriure sense comptar amb Hart; ho va fer amb Oscar Hammerstein, juntament amb el qual va acabar formant la parella de compositors teatrals més famosos del segle passat. Avui, excepte per als fans més acèrrims d’aquest gènere, Hart és un complet desconegut.

Basada en un guió de Robert Laplow, la nova pel·lícula té un marcat aire teatral que la diferencia clarament de les ficcions més conegudes del director texà –amb tota probabilitat Abans de l’alba (1996) i les seves dues seqüeles Escuela de rock (2003) i Boyhood (2014)– però, en tot cas, connecta de diverses maneres amb tot el seu cine previ, o gairebé tot: ofereix una successió de converses excepcionalment carnoses, fa un ús expressiu del seu propi dispositiu temporal –utilitza els 100 minuts de metratge per contemplar el seu personatge de manera ininterrompuda–, està protagonitzada per Hawke i, a més, malgasta una compassió i una empatia inesgotables mentre contempla les flaqueses dels seus personatges. Així mateix, aspira a premi en un festival que ha guardonat el seu director successives vegades en el passat, i seria molt injust que no acabés rebent-ne un dissabte.

Transcorre gairebé totalment a l’interior del bar del teatre on té lloc l’estrena d’Oklahoma!, i es compon exclusivament d’una successió de monòlegs amb què Hart es recrea i d’intercanvis que manté amb el cambrer, o amb algun parroquià, o amb el mateix Rodgers, en els quals exhibeix tant la seva egolatria com la seva immensa capacitat per a la despietada autocrítica.

Devastadora soledat

Notícies relacionades

El TSJC jutja l’exconseller Lluís Puig per desobediència en el cas Sixena

Sergi Pàmies ‘torna’ a la novel·la

Parla dels seus vells triomfs, dels plaers que obté del bourbon, de l’horror de la guerra, de l’odi que té a Oklahoma!, de la frustració que li causa ser reconegut gairebé exclusivament per Blue moon, dels encants de la dona que aspira a conquerir i del seu amor pels penis a mitja erecció –es declara "omnisexual"–, i en el procés el veiem exhibir successivament la loquacitat més autocomplaent, la desesperació per afalagar, la resignació davant el seu propi fracàs, els símptomes d’un cor trencat i, sobretot, una devastadora soledat.

Mentrestant, Blue moon posa bona part de la seva eficàcia sobre les espatlles de Hawke, un actor que fins i tot en les seves interpretacions més vocacionalment naturalistes disfruta de l’estilització, i que aquí s’entrega a un amanerament increïblement precís, en virtut del qual converteix el que en mans menys expertes podria haver sigut un personatge insuportable en una gran abundància d’humanisme, patetisme, carisma i poder commovedor. És un actor celebrat sobretot per les seves col·laboracions amb Linklater i en aquesta pel·lícula torna a justificar per què.