Sergi Pàmies: «La novel·la és monògama i el conte, polígam, gairebé promiscu. O també és monògam, només que encara no se n’ha assabentat»

Hi va haver un temps, gairebé un altre pla de l’existència, en què Sergi Pàmies (París, 1960), mestre del conte, equilibrista de l’esclat abracadabrant, va deixar anar amarres també com a novel·lista, carrera de resistència que va completar el 1995 per (gairebé) mai més tornar. Tres títols com tres trets, ‘La primera pedra’ (1990), ‘L’instint’ (1992) i ‘Sentimental’ (1995), i si t’he vist no me’n recordo. «M’he trobat amics de tota la vida que no sabien que havia escrit novel·les. I a algun fins i tot els les vaig dedicar! Això demostra que hi ha un oblit», assegura l’escriptor ara que la seva editorial, Quaderns Crema, ha decidit combatre l’amnèsia recuperant i empaquetant la santíssima trinitat del Pàmies novel·lista en un únic volum,‘Tres novel·les analògiques’. «És molt probable que les generacions més joves no sàpiguen que va començar fent novel·les», constata l’editora Sandra Ollo. 

Tampoc el mateix Pàmies recordava gaire de tot allò, per la qual cosa el mà a mà amb el seu antic jo novel·lesc ha resultat, com a mínim, sorprenent. «No recordo pràcticament res, però et vas veient en un mirall que et torna no la teva imatge actual, sinó la d’aquell moment», explica. Un experiment que s’avança uns quants passos «a la lenta agonia de la descatalogació» i en què l’autor de ‘Si menges una llimona sense fer ganyotes’ assegura haver-se reconegut més com a escriptor que com a persona. «La persona que fa el sobreesforç per amagar-se i estalviar-se el psicòleg ja ha deixat de fer-ho. L’escriptor, en canvi, s’assembla molt. Les inquietuds literàries, els personatges… És tot semblant al que podria fer ara», reconeix. 

Devoció per l’ofici

Així, amb la sensació d’«haver vist un espectre», Pàmies torna a la casella d’‘A les dues seran les tres’, el seu últim volum de relats, amb la sospita que qualsevol temps passat va ser diferent, però no necessàriament millor. «Era un jove estricte amb moltes normes, i tot això és el que he deixat de fer. En aquell moment el plaer era la temeritat, em movia l’energia i certa ambició, que és el que he perdut. En els meus últims llibres es nota molt la devoció per l’ofici, i aquí hi ha els precedents, la vocació. També les imperfeccions», explica el contista vocacional i novel·lista accidental. ¿O era al revés? «La meva afició a escriure ve de l’admiració que sento pels contistes», assegura. «Així que començo pels contes però de seguida em passo a les novel·les. Vaig tan sobrat que vull jugar amb les dues cames», diu.  

A ‘Tres novel·les analògiques’, tres mons més diferents i l’avançament del que havia de venir. «La unitat és l’autor i el moment», assegura Pàmies sobre uns títols nascuts en la bullícia de la Barcelona preolímpica. «Era un moment molt creatiu, un bon moment per ser jove. Als meus pares els va tocar ser joves durant la Guerra Civil, ja veus tu quina merda. A mi, en canvi, em va tocar un moment de gran energia», recorda. Sobre les novel·les, breus apunts telegràfics: ‘La primera pedra’ «és Wim Wenders, cine d’autor»; ‘L’instint’ «és Pixar, una novel·la d’animació»; i ‘Sentimental’ «és Hollywood, una superproducció». «Allà està tot el cos emocional del que vindrà després», assegura. 

Paternitat i literatura

Al final, com detalla en el pròleg, va ser la vida domèstica i la dificultat de compatibilitzar la paternitat amb l’escriptura de llarg recorregut el que va acabar inclinant la balança. «La novel·la és monògama i el conte, polígam, gairebé promiscu. O també és monògam, només que encara no se n’ha assabentat –explica Pàmies–. I això, a nivell pràctic de com encaixes un gènere en la vida, amb la novel·la és directament impossible. La meva sorpresa va ser descobrir que els contes cabien en la vida. Per això m’agraden els contes, perquè no tenen la servitud monògama de la novel·la». 

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

I tot i així, confessa, durant l’última dècada no ha fet res més que creure’s que està escrivint una novel·la perquè li acabi sortint un llibre de contes. O alguna cosa així. «El desig és que em surti una novel·la, així que potser és el meu nou mètode de treball», diu amb sorna. «Jo ara soc bisexual. Vaig al màxim. Continuo escrivint sense saber si serà conte o novel·la. De vegades me’n vaig a dormir i tinc l’esperança que una idea aparentment menor es converteixi en un monstre», il·lustra.

A punt va estar d’aconseguir-ho amb ‘Ens estem coneixent’, novel·la que va escriure el 2013 i que, tal com va acabar, va enviar a la paperera. «La vaig destruir ‘ipso facto’. Només amb el títol ja era com per trucar a tota la família i veure-la cremar. Era una novel·la de divorciat amargat que transcorria durant un dia de Nadal. Pestilent, sí, però em va servir molt per a ‘L’art de portar gavardina’. Aquesta energia negativa de la novel·la no nata et pot donar força per a un llibre de contes», explica.