El naufragi més atroç mai explicat

El setembre de 1740, en plena guerra de l’orella de Jenkins, 250 oficials i mariners britànics van salpar del port de Portsmouth per caçar una galió espanyol embotit de plata i van topar de cara amb un naufragi de llegenda i un fart de mort, perdició i fake news avant la lettre. Motí a bord, canibalisme a peu d’illa i escorbut per totes bandes. La tempesta dins de la tempesta i la història de l’HMS Wager com mai abans s’havia explicat.

"No tenia ni idea del que l’escorbut et provoca al cos. Quan vaig començar a llegir-ho, vaig al·lucinar", assegura David Grann (Nova York, 1967), colós de la no-ficció de caires novel·lescos que s’ha llançat a la mar per seguir la pista de l’artiller John Bulkeley i el guàrdia marina John Byron, avi del llegendari Lord Byron.

El poder de Scorsese

Però, un moment, ¿el que provoca l’escorbut? Vegem. "Quan la plaga va afectar la cara dels mariners, alguns van començar a assemblar-se als monstres de la seva imaginació. Tenien uns ulls vermells i grans com taronges. Els queien les dents i els cabells [...]. Semblava com si el cartílag que mantenia unit els seus cossos s’estigués desfent", escriu Grann a Els nàufrags del Wager (Ara Llibres; Random House en castellà), sorprenent crònica d’un naufragi que, com ja va passar amb Els assassins de la lluna, el director de Taxi driver té previst portar a la gran pantalla. "Si et truca Scorsese per fer una pel·lícula, ¿què diràs?", relativitza Grann, en connexió per Zoom.

Els motins, explica, sempre li havien interessat quant a "forma peculiar de rebel·lió, de desordre dins d’un ordre jeràrquic", així que quan va trobar un arxiu digital amb el relat en primera persona de John Byron, només va haver d’acostar l’espurna a la gasolina. La història, tal com la resumeix Grann, sembla senzilla: el Wager va salpar, es va trobar amb un huracà al cap d’Hornos i se’n va anar a l’aigua. Sense més ni més. Una altra fragata engolida pel mar. Només que no. 283 dies després que la nau fos vista per última vegada, una trentena de supervivents van aparèixer miraculosament al Brasil. Havien naufragat en una illa de la costa de la Patagònia i navegat des d’allà en una embarcació feta amb les restes del Wager. 4.000 quilòmetres en tres mesos i 50 morts pel camí.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Als que van tocar terra "se’ls va enaltir pel seu enginy i coratge", una heroïcitat ràpidament doblegada: sis mesos després, una altra barcassa va encallar a Xile; a bord, tres cossos demacrats que quan van recuperar el seny van acusar els primers supervivents de ser en realitat els amotinats. A Londres, el judici es prometia sonat, però va acabar enterrat. "Hi havia molt interès a silenciar els motins", aclareix.

Perquè la història de l’HMS Wager és la d’una tripulació amotinada després del naufragi i abandonada a la seva sort en una illa perduda de l’arxipèlag Guayaneco. Una tragèdia feta de traïcions, assassinats i canibalisme que rastreja els efectes de l’imperialisme i la desinformació. "L’imperi britànic es veia a si mateix com una civilització superior, cosa que es traduïa en un comportament implacable. Quan són a l’illa, aquesta civilització es converteix en una espècie d’El senyor de les mosques, una autèntica bogeria", explica.