Sergi Pàmies ‘torna’ a la novel·la

Hi va haver un temps, gairebé un altre pla de l’existència, en el qual Sergi Pàmies (París, 1960), mestre del conte, va deixar anar amarres també com a novel·lista, carrera de resistència que va completar el 1995 per (gairebé) mai més tornar-hi. Tres títols com tres trets, La primera pedra (1990), L’instint (1992) i Sentimental (1995), i ja us ho fareu. "M’he trobat amics de tota la vida que no sabien que havia escrit novel·les. ¡I a algun fins i tot les hi vaig dedicar! Això demostra que hi ha un oblit", assegura l’escriptor ara que Quaderns Crema ha decidit combatre l’amnèsia empaquetant la santíssima trinitat del Pàmies novel·lista a Tres novel·les analògiques.

Tampoc el mateix Pàmies recordava gaire tot allò, per la qual cosa el mà a mà amb el seu antic jo novel·lesc ha resultat, com a mínim, sorprenent. "La persona que fa el sobreesforç per amagar-se i estalviar-se el psicòleg ja ha deixat de fer-ho. L’escriptor, en canvi, s’assembla molt. Les inquietuds literàries, els personatges... És tot semblant", reconeix. Amb la sensació d’"haver vist un espectre", Pàmies torna a la casella d’A les dues seran les tres, el seu últim volum de relats, amb la sospita que qualsevol temps passat va ser diferent, però no necessàriament millor. "En aquell moment el plaer era la temeritat, em movia l’energia i certa ambició, que és el que he perdut. En els meus últims llibres es nota molt la devoció per l’ofici, i aquí hi ha els precedents, la vocació. També les imperfeccions", explica.

Barcelona preolímpica

A Tres novel·les analògiques, altres mons diferents i l’avançament del que havia de venir. "La unitat és l’autor i el moment", assegura Pàmies sobre uns títols nascuts en el bullici de la Barcelona preolímpica. "Era un moment molt creatiu, un bon moment per ser jove", recorda. Sobre les novel·les, breus apunts telegràfics: La primera pedra "és Wim Wenders, cine d’autor"; L’instint "és Pixar, una novel·la d’animació", i Sentimental "és Hollywood, una superproducció".

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Al final, va ser la dificultat de compatibilitzar la paternitat amb l’escriptura de llarg recorregut el que va acabar inclinant la balança. "La novel·la és monògama i el conte, polígam, gairebé promiscu. O també és monògam, només que encara no se n’ha assabentat –explica–. I això, a nivell pràctic de com encaixes un gènere en la vida, amb la novel·la és directament impossible. La meva sorpresa va ser descobrir que els contes cabien en la vida. Per això m’agraden els contes, no tenen el servei monògam de la novel·la".

I tot i així, confessa, durant anys no ha fet altra cosa que creure’s que està escrivint una novel·la perquè li acabi sortint un llibre de contes. Va estar a punt d’aconseguir-ho amb Ens estem coneixent, novel·la que va escriure el 2013 i que, tal com va acabar, va enviar a la paperera. "La vaig destruir ipso facto. Només amb el títol ja era com per cridar tota la família i veure-la cremar. Era una novel·la de divorciat amargat que transcorria durant un dia de Nadal. Pestilent, sí, però em va servir molt per a L’art de portar gavardina. Aquesta energia negativa de la novel·la no nada et pot donar força per a un llibre de contes", explica.