Ferran Torrent: "El diploma del Premi de les Lletres Valencianes se’l va endur la dana"

¿En quin estat està casa seva?

Em va arribar tot empaquetat i estan muntant-me la cuina. He tirat la paret per fer-me una cuina-office i poder treballar. Els mobles encara trigaran. Fins a l’abril no tindré tota la casa completa.

Al mes ja havia tornat a escriure.

Mes i mig. Fa temps que visc a dalt, on tinc l’habitació, el lavabo i el despatx, on no puc entrar perquè tot allò de baix ho tinc allà.

¿Alguna cosa de la dana que no hagi dit?

No em queda res per dir.

Vint dies abans de la dana, rep el Premi de les Lletres Valencianes. Després de la catàstrofe va dir que ara no l’hauria acceptat.

Vista la gestió... Però ara seria fer demagògia i tornar a centrar l’atenció en mi. Tornar-lo és fàcil... Per cert, el diploma se’l va endur la riuada.

Demani’n una còpia.

Ni pensar-ho. A més, pensava que em donarien una escultureta... Però un diploma..., és molt franquista.

El jo que no mor és la novel·la de la dana.

La vaig enviar a l’editorial dies abans corregida. Després hi ha alguna petita correcció, però vaig confiar en l’editorial perquè no tenia el cap per a la novel·la. Si hagués sabut tot el trastorn de la casa, el cotxe i la nau que tinc amb la meva germana als afores, hauria posposat la sortida de la novel·la al setembre.

¿És la seva novel·la més internacional?

Sí, perquè Ava Gardner li dona el toc hollywoodià. Però no ha sigut buscat, perquè hi surten també els nazis, els soviètics, els britànics... Volia fer una novel·la sobre la identitat. Gairebé ningú de la novel·la és el que aparenta. Em fascina el tema de la identitat, perquè té molt a veure amb la falsificació, perquè n’hi ha algunes que són millors que el quadre original.

Converteix València en el Tànger dels anys 40, amb espies dels dos blocs, israelians, franquistes, cabarets.

Sí, una mica el Casablanca de Rick, però en un hotel. Sento fascinació pels hotels. Si tingués capacitat econòmica, viuria en un. Ho faria en una suite, més que res perquè és més àmplia. Si algú vol fer-me un homenatge, que em pagui un hotel.

El Metropol ja no és un hotel.

No sé qui em va dir que estaven a punt de reobrir-lo. L’hotel clàssic dona molt joc literari.

Torna el Regino, el protagonista de Memòries de mi mateix.

L’he fet retrocedir dos anys, per donar antecedents al personatge.

¿Hi haurà més novel·les amb ell?

Sí, tinc una idea per ambientar una novel·la el 1973, perquè aquell any vaig fer la mili amb Milans del Bosch a Capitania. Em vaig creuar diverses vegades amb ell i el seu gos, un pastor alemany que es deia Bruno. El 73, el Règim està moribund, amb l’atemptat a Carrero Blanco, i prou argumentació política. El personatge ja té antecedents del 66 i el 68, i seria completar una trilogia del franquisme. Com a novel·lista, els temps actuals no m’agraden.

És memorable l’escena entre Ava Gardner i Rosita Amores.

Sí, quan li explica qui era el Gran Pepote, un dels primers monologuistes que hi va haver.

En aquella València hi havia més de 40 cabarets...

Es deien "cafès cantants», m’ho va explicar la Rosita, sempre acompanyada per la mare, perquè no es perdés. Hi havia molta oferta i poca demanda.

¿Com es va documentar?

El Metropol el vaig conèixer quan sortia del catch, sortia, però no entrava. Sí que recordo que el Metropol era com un emblema de modernitat de la gent benestant. Una bibliotecària em va ajudar. Ja sé que és tot a internet, però cal saber buscar. Després tinc molta literatura sobre el KGB i l’espionatge. M’agrada molt la novel·la bona d’espies.

¿L’última novel·la sempre és la millor perquè és l’última...?

Jo necessito distància. Encara no l’he rellegit.

¿Una de les millors?

Em vaig trobar molt a gust. És la que menys he patit, i quan això passa la novel·la surt bé.

És entranyable el personatge del general.

M’hi solidaritzo per les malifetes que li fan. És un mestre de l’estratègia, com quan diu que el feixisme és un mitjà, no una finalitat.

Desconeixia la seva faceta d’expert en conyac.

No soc bevedor de conyac, però recordava que el Rémy Martin era un conyac molt bo, en aquelles ampolles gòtiques. Ara no es beu tant, la gent va més al whisky.

El final no s’espera.

M’agraden els finals que sobrepassen l’argument. En aquest cas, el debat sobre la identitat.

¿Què li queda per escriure?

També m’ho pregunto de vegades. Confio que els amics, arribat el moment, em diguin:

"Retira’t, ja està bé». Però ara em sento amb energia creativa i física, que és el que requereix la novel·la.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

¿D’on li ve l’energia, després d’una pandèmia, d’un càncer i d’una riuada en quatre anys?

El pitjor ha sigut la dana. En un càncer el responsable ets tu, les conseqüències són només teves, però en una dana hi ha molts afectats que coneixes i saps que no sortiran de la ruïna. Quan surts d’una malaltia greu, has d’aprofitar el temps, jo amb relectures, les novel·les que em queden i no perdre el temps en estupideses.