Hong Sang-soo no defrauda els seus fans a la Berlinale

El coreà Hong Sang-soo mai ha guanyat l’Os d’Or que atorga la Berlinale, però això no li impedeix ser un dels cineastes més premiats en tota la història del certamen alemany: després de participar-hi en vuit ocasions, sis en els últims cinc anys, de moment ha guanyat aquí el gran premi del jurat en dues ocasions i el guardó a la millor direcció en dues més.

I de cap manera és descartable que el seu nom acabi figurant també en el palmarès que la mostra farà públic demà, ja que, com els seus acèrrims fans, sens dubte, deuen haver donat per fet, la pel·lícula que el coreà va presentar ahir a concurs al festival té bona part de les característiques que, al llarg de la seva extensíssima filmografia –33 llargmetratges des de 1996–, ha mantingut com a segell d’identitat.

El protagonista de What Does that Nature Say to You és un jove poeta –fill d’un milionari, però decidit a obrir-se camí per si mateix– que passa un dia en la magnífica mansió de la família de la seva nòvia, on coneix els seus pares i la seva germana. Bona part de la jornada transcorre plàcida i desenfadada, vehiculada per una successió de converses sobre la poesia, la bellesa i l’amor. No obstant, com de costum en l’obra de Hong, és només qüestió de temps que acabin aflorant les petites misèries de cada personatge i les desavinences entre ells. El fet que el conflicte sigui previsible, això sí, no mitiga en absolut la hilaritat que provoca quan esclata.

Un dels pocs directors capaços de rivalitzar amb Hong en termes de fecunditat creativa és el romanès Radu Jude, amb una nova pel·lícula del qual –que també competeix en la Berlinale aquest any– que presenta similituds amb les del coreà; al cap i a la fi, fa la sensació que ha sigut filmada sobre la marxa, es construeix a partir d’una sèrie de llargues xerrades i, almenys en una d’elles, els personatges estan còmicament ebris. Tot i que no té la vitalitat formal dels dos llargmetratges immediatament anteriors de Jude, No n’esperis massa de la fi del món (2023) –la seva millor pel·lícula fins a la data– i Un polvo desafortunado o porno loco (2021) –gràcies a la qual ja té l’Os d’Oro en el seu palmarès personal–, Kontinental ‘75 és una obra plena de substància satírica i afilada mala llet.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

Capitalisme postsoviètic

Vagament inspirada en Europa ‘51 (1952), de Roberto Rossellini, retrata una agutzil que, afectada pel suïcidi de l’home al qual acabava de desallotjar aquell matí, comença a vagar per la ciutat esperant rebre el consol de la seva parella, de la seva millor amiga i del seu sacerdot, entre altres interlocutors. En el procés, Jude se serveix de diàlegs filmats en un sol pla fix per llançar dards precisos contra l’especulació immobiliària i el capitalisme postsoviètic, el nacionalisme, la religió, i la hipocresia de la progressia liberal que amb prou feines oculta el seu desinterès en el patiment d’altres persones. I acumula més idees en només 15 minuts del seu metratge, siguin els minuts que siguin, que la majoria dels seus rivals en aquesta competició en tota la pel·lícula.