Sense lloc a la taula

Pocs dies abans que Rússia declarés la guerra a Ucraïna, el president francès, Emmanuel Macron, va mirar de dissuadir el Kremlin de tal intenció. No obstant, a través d’una taula de sis metres, Putin va deixar clara la seva postura i distanciament respecte als intents d’Occident d’evitar un nou conflicte bèl·lic. Aquesta setmana, les taules han tornat a ser les protagonistes en les reunions sobre Ucraïna i a deixar-nos bastant clar les postures geopolítiques de cadascun dels actors (dels quals s’hi asseuen i dels que se’n senten exclosos).

Una vegada es va confirmar que el Govern de Trump deixava fora de la taula de negociació amb Rússia Ucraïna i la Unió Europea, Macron va prendre la iniciativa i va decidir convocar dilluns passat una trobada d’urgència amb els líders europeus per mostrar una mica de múscul en la nova era de la política internacional. Per a la sessió es va escollir una taula rodona, ja que fomenta l’entesa i l’acord i també projecta una imatge de respecte pel diàleg.

Malgrat que la taula del rei Artús buscava que cada uns dels seus cavallers tinguessin la mateixa autoritat i categoria; és cert que el lloc on s’assegui el líder ja altera el poder de cada individu dins del grup. El rei sempre escull el seient on la l’esquena li quedi protegida i tingui més visibilitat de les portes (atacs). I és allà on estava assegut Macron, custodiat a més per totes les banderes presents.

A la seva dreta, la persona de la seva confiança. I és curiós que allà estigués assegut el canceller Scholz perquè el gal i el germànic no és que hagin tingut gaire sintonia. No obstant, Macron sap que necessita el suport i poder d’Alemanya (i ja veurem què passa en les eleccions de diumenge...). Una cosa cridanera també és que a l’esquerra (el tercer lloc de poder a la taula) es col·loqués Pedro Sánchez, ja que s’havia arribat a insinuar fins i tot que no havia sigut convidat... Per no parlar de la presència del primer ministre britànic (tot i que qui segueixi Eurovisió ja sap que això de qui composa Europa acaba sent molt relatiu).

La cimera gal·la només va escenificar la desorientació europea. Però el problema no era la taula rodona, la més democràtica, sinó la informalitat d’altres elements visuals. Els dolços ("que mengin pastissos"), Antonio Costa retirant-se l’americana, el xal que va portar Von der Leyen o els somriures de Mark Rutte (OTAN) transmetien un excés de relax davant una situació tan preocupant.

I l’endemà, el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio, i el ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov, es van reunir a l’Aràbia Saudita en una taula rectangular (si la quadrada és la taula més conservadora, la rectangular és l’opció més autoritària). Traient els saudites, que només tenien un paper secundari, les dues delegacions van quedar enfrontades als laterals. Un error estratègic va ser que Rubio no mogués discretament la seva cadira per evitar un cara a cara amb algú amb tanta experiència negociadora com Lavrov. Els nord-americans aprenen tècniques de comunicació no verbal per projectar poder; però els russos dominen el llenguatge del cos per no revelar què estan pensant, sentint.

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Hong Sang-soo no defrauda els seus fans a la Berlinale

Gran secret

Ja a l’acabar, en la compareixença dels EUA, Rubio es va servir del vèrtex de la taula per assenyalar que era el líder de la delegació. Al seu costat, el conseller de Seguretat Nacional, Mike Waltz, i l’enviat especial per al Pròxim Orient, Steve Witkoff, el protegien (mostrant novament la inseguretat del nord-americà). Amb tot, el més preocupant, va ser que tots tres ocultessin les mans sota la taula. Alguna cosa amagaven (i em temo que el seu gran secret no afecta els russos...).