100 anys de ‘The New Yorker’

Diu la llegenda, i la premsa per descomptat es va dedicar a imprimir-la, que el setmanari aparegut el febrer de 1925 per explicar la vida d’una Nova York en plena ebullició econòmica a través d’un humor ocurrent, va estar a punt de desaparèixer al cap de pocs mesos de néixer perquè el seu creador, Harold Ross, va perdre tot el capital que havia invertit en l’aventura en una taula de pòquer.

Facècies i crítiques

Paradoxalment, va ser una sort. Aquell primerenc The New Yorker poc tenia a veure amb el que coneixem avui: acumulava alguns acudits, un perfil, crítiques de teatre i literàries i poc més. Comptava, això sí, amb una cèlebre portada que era tota una declaració d’intencions, un dandi vuitcentista i elegant en plena observació d’una papallona. Una manera d’anunciar que al que aspiraven no era a enjudiciar els grans assumptes polítics del moment sinó més aviat a dirigir una mirada inquisitiva cap a temes més pròxims i ciutadans.

Va ser després de la bancarrota de Ross aquella nit que l’editor es va prendre seriosament la seva criatura. Va convèncer el seu soci financer Raoul Fleischmann perquè saldés el deute i ell es va obligar a reconduir la seva revista a un model desconegut fins al moment. Un model més literari i sofisticat en el qual imperés tot el que Ross havia après en la famosa i molt alcohòlica Taula Rodona de l’Hotel Algonquin de Nova York, on es feia amb la flor i nata de l’enginy novaiorquès liderat per la seva summa sacerdotessa, l’escriptora i periodista Dorothy Parker.

Cal dir que a aquella tertúlia no deixaven entrar qualsevol, calia acreditar tanta brillantor en la forma com maledicència en el contingut. Ross, un individu d’aparença gens exquisida, al qual li faltaven dents i que, sorprenentment, no havia passat per la universitat, va saber essenciar aquell estat d’ànim per crear gràcies a aquella revista un nou gènere que amb el córrer dels anys es convertiria en la quinta essència del periodisme nord-americà.

Aquell que persegueix petites històries com papallones i les fa grans gràcies a una prosa essencial, directa i en ocasions, irònica, o el que és el mateix, l’estil newyorker. Però també, i no és menys important, el setmanari ha sigut la pedra angular del conte nord-americà que és al seu torn poc menys que la pedra angular de la literatura del país (aquí van veure la llum sense anar més lluny i no sense estar envoltats en polèmica La loteria de Shirley Jackson i El nedador de John Cheever).

La mirada de Wes Anderson

Després hi ha les portades, a l’esperit incisiu de les quals, però sense fer sang, s’ha mantingut fidel al llarg del segle. Tot el color que voluntàriament els ha faltat durant anys a les seves pàgines interiors, abocades gairebé exclusivament a uns textos comprimits, amb prou feines il·lustrats per les memorables vinyetes humorístiques, s’ha reservat a les seves portades, un veritable passeig per la història de la il·lustració, molt sovint lleugera i innocent, com molt bé va saber plasmar Wes Anderson, un dels seus grans fans, en l’homenatge que va brindar a la revista a la seva pel·lícula La crónica francesa.

Realitzar la coberta de The New Yorker és el gran premi per a qualsevol il·lustrador que es preï. A Espanya, Javier Mariscal porta una vintena de cobertes realitzades i concretament en aquest número 100 l’han convidat a fer una reinterpretació d’Eustace Tilley, el dandi del primer número que va acabar convertint-se en la mascota de la publicació, i que ell transforma ara en el Fermín de los Garriris. Ana Juan (que s’emporta la palma amb 26 portades), Ceesepe, Max i Sergio García també són en aquest podi.

Els èxits literaris de The New Yorker són ingents. I amb només un d’ells n’hi hauria prou per passar a la història. Destaquen Hiroshima, de John Hersey, la capella sixtina del reportatge literari, o Eischmann en Jerusalén de Hannah Harendt, un text fonamental sobre la responsabilitat de l’Holocaust. A més, Woody Allen, Truman Capote (que a més va treballar-hi quan era un adolescent com a corrector de proves), Raymond Carver, J.D. Salinger, Anne Sexton, Susan Sontag, Lorrie Moore, Haruki Murakami i John Updike són només la guinda d’un planter de somni.

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Al setmanari també li han plogut les crítiques. Als anys 60, quan els cadells del Nou Periodisme, criats al caliu de The New Yorker i que no haguessin pogut sorgir si no hagués existit una revista com aquella, van proclamar amb tot luxe d’interjeccions la mort de la revista o almenys el seu embalsamament. Massa formal i continguda. Massa burgesa. Tom Wolfe va anar fins i tot més lluny revelant la relació secreta que existia entre el llavors director William Shawn i la seva reportera estrella, Lillian Ross, cosa que va valer al de La foguera de les vanitats no tornar a publicar allà.

Cert és que en ocasions es van cometre errors garrafals. Com negar-se a publicar el conte de García Márquez El rastro de tu sangre sobre la nieve o no dedicar una sola línia als Beatles quan aquests estaven en el seu prime ratificant així la seva no tan immerescuda fama de peça de museu. Però és peccata minuta per a la seva llista d’havers. Molts han criticat que en les últimes dues dècades, la revista hagi recolzat obertament candidats presidencials, en tots els casos demòcrates, i les seves pàgines s’hagin omplert d’anàlisis polítiques. El dia en què va aparèixer el primer número governava l’avui poc memorable Coolidge, un home mesurat que es faria creus de conèixer avui Donald Trump.