Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

És l’hora de dir que l’Amaia que coneixíem fins ara queda enrere, empetitida per l’artista que ahir va estrenar gira al Sant Jordi Club, primera de dues sessions destinades a destapar el seu tercer àlbum, Si abro los ojos no es real. Amaia, dominadora de l’escena i liderant una àmplia formació de corda i un cor, en avantguarda i furgant en la cançó popular, entorn d’un repertori que va traçar un diàleg transcendent amb la infància (que ja s’ha extraviat) i l’horitzó de la mortalitat.

Potser sona exagerat, però Amaia comença a trepitjar, per fi, territori propi després de les tendreses indie-pop i l’eco dels cantautors soft-rock que van acompanyar els discos anteriors. En el nou material, treballat amb còmplices de l’última onada (Judeline, Ralphie Choo, Daniel 2000, irenegarry), es fonen partitures rellevants, tractaments exploradors i més ambició. I el directe va portar una posada en escena elaborada, que va arrencar amb Amaia al piano a Visión, disposada a "creuar un pont llarg" i a acomiadar-se (ja tocava) de la "nena" situada "a l’altre costat". Cinc músics multitasca la van estar acompanyant en aquest primer tram, que va culminar amb Nanai, amb una fogosa cadència sambista i un préstec de la tradicional La tarara.

L’entrada dels violins i violoncels va donar solemnitat al segon bloc, a partir d’un C’est la vie dramàticament colpejat al piano. Però amb ella sempre flota aquell punt de candor informal. "¡Increïble! ¡Quina passada!". Sorpresa de si mateixa i de la seva obra, va brindar una altra de les seves delicioses tergiversacions (Me pongo colorada, de Papá Levante, a tot piano i cordes) i després es va asseure a tocar l’arpa una de les noves peces més imponents, Ya está, que ens recorda que "tots morirem i no es pot negociar". En aquesta simpàtica línia amb vista a l’última casa, honors per a Despedida, dedicada a la seva àvia, amb la seva abracadabrant dinàmica melòdica. En escena, un cor aportat pel Taller de Músics, una vintena de veus.

I encara més estrenes disfrutables: M.A.P.S., amb una injecció de bpms, un tema en el qual llegeix la cartilla a la seva mare ("no lo hago tan mal, estoy harta de justificarme") si bé acaba insinuant que la distància generacional no és tal: "Si nos encontráramos con veinticuatro años / nos confesaríamos en la cola del baño". I la batxata Auxiliar, i el cim, Tengo un pensamiento, amb el toc melòdic de La Bien Querida, elevat per les cordes.

Clímax

Però van ser 27 les cançons i hi va haver un ampli espai per al que Amaia ja anomena "els clàssics": El relámpago, El encuentro (la cita amb Alizzz), Quedará en nuestra mente... I la jotera Yamaguchi, amb gosadia vocal, que va tenir com a preàmbul el lorquià Zorongo gitano, i que va conduir al final de festa de Bienvendios al show. Clímax d’una nit d’estrena i alguna cosa més, de salt a un altre estadi per a una artista que fins ara encara vèiem en procés de cocció.

Notícies relacionades

Scully quadro a quadro

Anagrama suspèn de forma indefinida la distribució del llibre sobre Bretón

‘Si abro los ojos no es real’

Sant Jordi Club. 21-2-2025