Com acabar d’una vegada amb l’antropocentrisme
Els apassionants assajos de la zoòloga Lucy Cooke fan caure el naturalista del pedestal des d’on contemplava el món per acostar-se als seus companys de planeta, a la manera en què el miracle animat anomenat ‘Flow’ explora un tipus d’empatia en extrem necessària en la cada cop més irrespirable societat del ‘jo’ humà.
Al zoo d’Edimburg no només pots passejar entre cangurs, també, i això és una cosa única –en un sentit existencial en aquests temps accelerats–, entre peresosos. El peresós és aquest animal sense pressa que pot estar-se una hora intentant esbrinar com recórrer, mitjançant un intricat i curiós sistema de cordes i branques, una distància de cinc metres. Ho sé perquè jo mateixa vaig observar com un d’ells abandonava una branca, amb una deliciosa i màgica parsimònia, i es desplaçava pel seu peculiar hàbitat, una espècie de selva controlada i interior –i generosa, l’espai és ampli i està fora de perill de qualsevol depredador–, fins a una mena de refugi. Va passar el que em va semblar una petita eternitat, en la qual l’animal fins i tot es va adormir a estones, al camí.
Lucy Cooke (Hastings, East Sussex, 1970), la brillant zoòloga que escriu com si la vida fos una apassionant aventura en què l’observació fervorosa ho és tot –¿i no ho és, envoltats com estem d’altres mons amb aspecte d’altres espècies?–, és experta en peresosos. De fet, vaig saber per primera vegada d’ella a la botiga de souvenirs d’aquell zoo d’Edimburg, on venien exemplars de La inesperada verdad sobre los animales, i també, del nouvingut Hembras –tots dos publicats en espanyol per Anagrama–, dos revolucionaris assajos crònica –Cooke ha viscut tot el que explica, i això vol dir que ha sigut allà fora, a la selva, i tota classe d’altres hàbitats, observant– que desmenteixen centenars de milers de coses que es donaven per certes.
I no únicament respecte dels peresosos, per descomptat. De fet, amb prou feines els hi dedica un capítol de La inesperada veritat dels animals, un volum en què recopila tot el que s’ha dit de certes espècies –de l’anguila i la seva encara misteriosa procedència, de l’ant, de la cigonya, del pingüí, i de les molt masculines hienes: el penis d’elles és més gran que el d’ells– i ho exposa, històricament, en un exercici d’empatia i de ruptura amb la tradicional rigidesa naturalista –heretada de l’època victoriana, i exclusivament masculina, de Charles Darwin– admirable. Bé, ens diu Cooke, això és tot el que crèiem saber, ¿i sabeu què? Gairebé tot era una pura invenció, o un supòsit donat per un fet científic, per part, sempre, d’un senyor francament peresós.
A Hembras, títol que en anglès s’ajusta més al punk revolucionari del seu esperit –es titula Bitch. A Revolutionary Guide To Sex, Evolution and the Female Animal, fent referència directament a la condició necessàriament promíscua de la femella, amb un actiu principal que s’ha anomenat evolució sexual, part indispensable de la teoria de l’evolució de les espècies–, Cooke construeix una cosa així com un Tractat de Gairebé Totes les Espècies en Femení, i desmunta, a través d’estudis recentíssims –és esgarrifós descobrir que el clitorís es va començar a estudiar seriosament el 1998–, tot el que fins ara es creia sobre la forma en què fins a l’últim animal que coneixem es relaciona amb el sexe.
Llegint-ho, llegint Cooke, la sensació és que s’ha abandonat per fi el pedestal que permetia a aquests homes del passat donar per certes suposades observacions per complet esbiaixades –no era el que veien, era el que volien veure: la femella passiva, i pudorosa, pur victorianisme animal– i es contempla els altres habitants d’aquest planeta com altres mons –altres civilitzacions– que, d’alguna forma, expliquen la nostra, o comparteixen amb aquesta més del que pensem, i alhora, menys del que mai haguéssim arribat a imaginar. En qualsevol cas, el respecte amb què Cooke tracta els animals, i el que d’ells sabem, és meravellós, i, per fi, just.
L’avenç cap a algun tipus d’extinció de l’antropocentrisme és lent, es diria que gairebé anecdòtic, però hi és, latent. Penso en Flow, i el miracle d’una pel·lícula en la qual, per fi, també, els animals no es comporten com nosaltres, sinó com ells mateixos. Només nosaltres, em dic, podem donar-li aquest tipus de veu, perquè nosaltres, en tant que espècie escriptora, podem també crear per a ells, i amb ells. La manera en què Gints Zilbalodis i Matīss Kaža, els seus creadors, fabulen des del comportament animal, la manera en què, per primera vegada, els segueixen en plena ficció, mirant de fixar allò que podria passar de veritat, és tan honesta, i tan necessària –és respecte en estat pur– que se n’hauria de considerar una de petita, i brillant, revolució animada.
