Sergio Peris-Mencheta, actor i director: "Des de la malaltia, la meva imaginació s’ha alliberat"

¿Com va conèixer l’Ahmed?

En un rodatge deu fer uns 15 anys. Ell no era actor però va haver de substituir un noi al curt. Va venir a assessorar, però finalment es va quedar amb el personatge. Parlant amb el seu tutor, Borja, em va estar explicant la seva història. Ell també me la va explicar. I és tan aclaparadora que jo, que veig les coses no com una pel·lícula sinó com una obra teatral, de seguida li vaig dir: "Si continues dedicant-te a això i t’animes a ser actor, perquè té una cara espectacular, i a explicar la teva història, jo em proposo per dirigir-la». Ell, que devia tenir 17 o 18 anys, em va escoltar com qui sent ploure, però Borja (el seu tutor) sí que em va prendre la paraula. Al cap d’uns tres anys hi va haver un conat d’intent i Ahmed s’ho va començar a prendre una miqueta més seriosament i hem anat tenint conats fins que per fi es va poder fer. Vaig convèncer Botto perquè construíssim junts el text, perquè l’armés i abreugés el relat. Han passat uns 15 anys més o menys, però ja tenim a sobre l’escenari 14.4.

¿Ell és actor professional?

L’Ahmed va estudiar interpretació amb una beca Cristina Rota que vaig demanar. Ha fet feinetes d’actor per aquí i per allà, però bàsicament es guanya la vida com a transportista. Ha estat compaginant els assajos amb la seva feina. Es llevava al matí, se n’anava a Barcelona amb el camió a la cinc o a Mercamadrid, tornava i a les quatre de la tarda estava a sobre de l’escenari assajant.

Els assajos van ser particulars.

Bastant sui generis, sí. Vam treballar a distància, perquè jo estava a Los Angeles fent un tractament per superar la meva leucèmia i ell a Espanya. Van ser assajos peculiars per les circumstàncies perquè a vegades em connectava des de l’hospital amb l’ordinador i el degotador, amb la químio o el que toqués. Algunes vegades amb veu, altres sense, o amb dolors per tot el cos que em passaven amb els assajos. Hem tirat endavant aquest projecte dirigit completament a 9.000 quilòmetres en remot i malalt: és un miracle en tota regla.

Tant el va sorprendre com de bé li provava desenvolupar la seva feina artística que fins i tot es va animar a filmar un documental i a escriure un llibre sobre el tema.

Bé, el documental que està en fase de muntatge sí que va sobre com la creativitat ajuda la creativitat durant la malaltia. El llibre és més autobiogràfic i es diu 730 días. M’ha fet mirar el passat, els meus ancestres, la infància, el nen ferit i les meves aventures. Són com fotogrames de la meva vida que publicaré amb 50 anys acabats de fer.

¿De què tenen gust?

De la meitat de la meva vida. En realitat estic començant una nova vida i tinc símptomes de nadó. Em surt uns cabells tan fins com el d’un nadó, hi ha moltes coses que començo a reaprendre. És un renaixement.

¿Durant la malaltia ha estat preparant altres coses?

Ha sigut l’època més fructífera de la meva vida. A part de vèncer una malaltia. Hem dirigit amb la Marta (la seva dona i mare dels seus dos fills) el documental que està en fase de muntatge que produeix Mediapro/El Terrat i he escrit un llibre, però a part d’això he preparat els tres pròxims muntatges teatrals que farem les pròximes temporades. El primer, Blaubeeren, s’estrena el juny als Teatros del Canal. Però tot i que sembli mentida he dedicat gran part del temps a veure passar les hores, a sentir el meu cos. A cuidar-me molt i a cuidar els meus tant com he pogut, tot i que han sigut més aviat ells que m’han cuidat a mi. L’altra ha sigut cuidar el món a través del millor que sé fer: teatre. És la meva manera d’aportar el meu gra de sorra.

¿Blaubeeren és una obra que s’endinsa en l’Holocaust?

Pero no només. És un espectacle sobre la banalitat del mal que es pot produir a qualsevol lloc, per desgràcia. Hi ha hagut tota mena de genocidis i, per desgràcia, n’hi haurà més. L’espectacle se centra en Auschwitz. És una obra de teatre document, basada en un àlbum de fotos que va rebre el museu de l’Holocaust. És un complement fantàstic a la pel·lícula La zona d’interès perquè de fet el film es va nodrir d’aquest àlbum per recrear els decorats, la piscina i la casa d’aquest home.

¿Ha estat en aquest camp de concentració?

No. És una cosa que tinc pendent. A veure si d’aquí a llavors tinc l’energia per anar fins allà. Però el tema és aquest, partint de les 116 fotos de l’àlbum que es van publicar al NY Times es comencen a descobrir coses que tenen a veure amb el que passava a l’altre costat. Sembla un catàleg de vacances de SS. No es veu ni un sol pres, només se’ls veu celebrant, menjant... Van arribar fins i tot a construir un spa a pocs quilòmetres del camp de concentració com a premi per a les famílies dels quadres superiors perquè gaudissin de les aigües termals. La banalitat del mal mostra com qualsevol de nosaltres ens podríem convertir en un d’ells, tant els d’un costat com els de l’altre. La maldat habita en un mateix i amb el cervell ben rentat qualsevol pot ser a la cadena d’un procés diabòlic.

Ara és a Madrid. ¿S’hi quedarà?

De moment passarem una temporadeta aquí i el futur dirà. Necessito poder sortir al carrer i arribar a llocs caminant, sense haver d’agafar el cotxe perquè a Los Angeles tot et queda a una hora. A més, el nivell de vida allà és bastant inassumible si no estàs treballant i fa dos anys que no ho faig. Primer em va agafar el final de la covid, després la vaga al món del cine de Hollywood i després la leucèmia. Fins que em trobi en condicions per poder fer alguna cosa, doncs res. Ara en puc fer algunes, però no interpretar personatges físics, així que ens estarem una mica a la cova a Madrid. Toca seguir amb la recuperació.

¿Com ha canviat la seva malaltia la seva visió de la feina?

Ara m’ho prenc tot amb molta més filosofia. M’importa tot una mica menys. Però ja abans era una mica així perquè mai m’ha importat el resultat a l’hora de dirigir. I crec que per això ha anat bé. Mai m’ha preocupat si el que faig li agrada al públic. No hi penso, ni en com reaccionarà el dia de l’estrena. El que m’importa és què vull explicar jo, de quina manera i el meu equip. Però un aspecte diferencial des de la malaltia és que ara, si no aconsegueixo que producció em doni alguna cosa, m’inventaré alguna cosa. S’ha alliberat més la meva imaginació. Ara res és tan important.

Llavors, ¿serà més atrevit?

M’atreviré més perquè el mèrit no és meu. Ara soc més conscient de les idees que se m’acudeixen. Els muntatges sempre se m’han aparegut. Em venien imatges a la ment i això no depenia de mi sinó del cosmos. Alguns ho anomenen Déu, d’altres un ser superior, per a d’altres és canalitzar, que és el que fem quan alguna cosa ens agrada. Sigui com sigui, sé que mentre m’ho passi bé aniré pel bon camí.

Notícies relacionades

Elionor i l’amor

Amaia estrena gira i puja a un altre nivell

Tornant a 14.4, ¿quin període de la vida d’Ahmed inclou?

Des de la seva infància fins a la seva arribada a Espanya i una mica del seu moment actual. Però hi ha una anàlisi sociopolítica de la situació a l’estret de Gibraltar, l’emigració... L’obra es va estrenar a Madrid el juny de l’any passat, just el dia després que es proposés al Congrés l’ús de l’Exèrcit per frenar l’entrada d’immigrants.