Una infàmia amb cognoms catalans

Entre els segles XVI i XIX, més de 12,5 milions de persones van ser raptades a l’Àfrica i venudes a les colònies americanes. A Espanya, el penúltim país del món a prohibir l’esclavisme, el 1886 (el Brasil ho va fer dos anys després), molts es van fer d’or. És impossible saber del cert quants catalans es van beneficiar d’un comerç tan indigne, perquè la informació sempre va ser opaca, les proves van ser esborrades i l’origen de certes grans fortunes continua sent un tabú, però es calcula que un milió dels esclaus segrestats a l’Àfrica que van creuar l’Atlàntic ho van fer en vaixells que portaven bandera espanyola.

José de Bérriz, Pau Freixas Ribalta, Pere Sala, Francesc Riera, Cristòfol Roig Vidal, Josep Carbó Martinell, Salvador Samà Martí, Josep Ramon Milà de la Roca, Francesc Rovirosa i Antonio López són alguns dels catalans que es van fer milionaris a costa de la suor i la sang de centenars de milers d’africans, com explica La infàmia. La participació catalana en l’esclavatge colonial, una exposició que acull el Museu Marítim i que es podrà veure fins al 5 d’octubre, i en la qual han participat Antoni Tortajada, Martín Rodrigo i Ignasi Cristià.

Vaixells petits i lleugers

La mostra explora les vergonyes de la societat vuitcentista (l’Exposició Universal de 1888, inaugurada per Alfons XIII i la reina Maria Cristina, marca l’inici del relat) i el rastre urbà dels beneficis esclavistes que arriba fins avui, de l’Arc de Triomf a l’estàtua de Colom o molts dels edificis del passeig de Gràcia. I és que el negoci esclavista «va omplir butxaques, va fundar bancs i empreses, va ajudar a aixecar edificis i teatres i va causar un dolor infinit», explica la mostra. L’exposició se centra sobretot en els anys d’or del comerç d’esclaus a Catalunya, que va començar després que Anglaterra en decretés el final el 1833 i deixés «una oportunitat de negoci» als armadors, capitans de vaixell i homes de negocis de nacionalitat espanyola i portuguesa.

A la costa africana, nombrosos empresaris catalans van aixecar factories, camps de concentració on allotjar els africans a punt per emprendre la travessia en la qual entre el 10% i el 25% moria. Els vaixells eren petits i lleugers per moure’s ràpid i escapar-se de la policia britànica, que patrullava el mar. Hi ha retrats, per exemple, del veler Uracà, que va aconseguir escapar tres vegades de la persecució anglesa. O de la fragata Primera de Catalunya, propietat de Jaume Torrents Serramalera, solcant el Mississipi. També creus i polseres de metall, closques i altres objectes amb què es pagava pels esclaus a l’Àfrica, on no hi havia moneda encunyada. Una maqueta de l’enginy de la família Arrieta, a Matanzas, reprodueix el disseny de les grans hisendes de Cuba, on els esclaus convertien la canya en sucre. Hi va arribar a haver-ne més de 1.300, gairebé tots de propietat espanyola.

L’exposició també recull el sentir de l’època, amb una societat dividida. D’una banda la burgesia i les elits econòmiques, que van recolzar la pràctica quan estava pràcticament prohibida a la resta del món i els interessos de la qual es van canalitzar a través del nacionalisme espanyol: el 1868, quan va començar la primera guerra de la independència de Cuba, 3.500 voluntaris catalans es van enrolar per lluitar al costat de l’exèrcit contra els abolicionistes separatistes. D’altra banda, la feminista i abolicionista Clotilde Cerdà, filla d’Ildefons Cerdà, l’editor Antonio Bergnes de las Casas i el polític Frances Pi i Maragall. El 1872 es va celebrar la primera gran manifestació abolicionista de Barcelona.

«S’ha acabat l’època en què els museus han de ser neutrals», va dir en la presentació el director del Museu Marítim, Enric Garcia Domingo, que creu que l’exposició estava «pendent des de feia molts anys», perquè, al contrari que els Estats Units i les principals expotències colonials europees, Espanya i Portugal són «els únics països que no han revisat la història vinculada al tràfic d’esclaus d’una forma sincera i manifesta».

Espina clavada

Notícies relacionades

Galante: el celler modern dels quatre ‘tenors’

Cançons d’amor i justícia social

«Nosaltres, com a Museu Marítim, teníem l’espina clavada des de feia molt temps. Aquest és un tema que no és agradable d’abordar. Genera polèmica. I, per sort o per desgràcia, arriba en un moment en què estem vivint una onada de revisionisme que blanqueja la història ocultant les parts més fosques», va afegir Garcia Domingo. «Hi haurà gent que hi deu estar en contra, però la filosofia d’aquesta exposició no és autoflagel·lar ni demanar perdó pel que van fer els nostres avis; del que es tracta és d’explicar una història de la qual no hem volgut parlar durant generacions, que s’ha mantingut en secret en moltes cases i famílies».

L’última sala de la mostra parla de «les conseqüències invisibles» de l’esclavisme: el racisme. Hi ha fotos de Nelson Mandela, Rosa Parks, Martin Luther King i també d’Idrissa Diallo, el jove guineà que va morir al centre d’internament d’estranger (CIE) de la Zona Franca i que avui dona nom a l’antiga plaça, al final de la Via Laitana, al costat de Correus, dedicada a Antonio López, l’estàtua del qual va ser retirada el 2022, durant el mandat de l’alcaldessa Ada Colau. Les onades del mar d’un vídeo de Sally Fenaux titulat Una història de reconciliació remeten a les aigües on milers d’africans continuen morint ofegats en l’actualitat intentant arribar a les costes europees.