Oscar amb ‘frau de categoria’

En les normes dels premis Oscar no hi ha cap especificació sobre els minuts o sobre el percentatge de temps que ha d’aparèixer un intèrpret en una pel·lícula per ser inclòs en la categoria de protagonista o de secundari. Són les productores les que, en funció dels seus interessos, suggereixen en quin apartat prefereixen que es consideri els seus actors i l’Acadèmia, per regla general, accepta aquest criteri. Així, si una pel·lícula està coprotagonitzada per dos intèrprets del mateix sexe, les productores solen promoure’n un com a protagonista i l’altre com a secundari per no dividir el vot i tenir més opcions de premi. És una de les variants més esteses del que es coneix com el frau de categoria.

Pes del personatge

Aquest ha sigut el cas d’A real pain i d’Emilia Pérez. En la primera, Jesse Eisenberg, que firma la direcció i el guió, apareix en pantalla 62 minuts i 29 segons mentre que Kieran Culkin té 58 minuts i 6 segons. Però el personatge d’aquest últim pesa tant o més que el d’Eisenberg en la trama d’una pel·lícula que, en última instància, gira entorn de la relació entre tots dos. Més cridaneres són les coses a Emilia Pérez, perquè allà Zoe Saldaña és present, en imatge o amb la seva veu, 57 minuts i 50 segons, una mica més que Karla Sofía Gascón (52 minuts i 21), i, tot i així, la segona ha sigut l’elegida per competir en els principals premis (Oscars, Globus d’Or, Bafta, etcètera) en la categoria de protagonista.

Notícies relacionades

La defensa de Depardieu no aconsegueix anul·lar el judici

Lisi del Castillo: "Vestim moltes famoses, però el negoci són les núvies del barri"

Una conseqüència del frau de categoria és que redueix dràsticament les possibilitats de victòria dels intèrprets la participació dels quals en les pel·lícules per les quals són nominats sí que s’ajusta al que s’entén per un paper secundari o de repartiment. Un exemple paradigmàtic és el d’Isabella Rosellini, que opta a l’Oscar per Conclave, on el seu temps en pantalla és de 8 minuts i 16 segons. Molts mèrits ha de fer en aquesta estoneta per poder competir amb algú que, com Saldaña, disposa de gairebé una hora per exhibir les seves virtuts, d’altra banda innegables.

Les polèmiques suscitades pel frau de categoria no són un assumpte recent. En l’era daurada de Hollywood, els estudis recorrien a aquesta pràctica per no incomodar les seves principals estrelles. Per aquesta raó, Mary Astor, que compartia protagonisme amb Bette Davis a La gran mentira, va ser desplaçada en els Oscars de 1942 a la categoria d’actriu de repartiment (i va guanyar); una cosa semblant li va passar a Diane Varsi, que el 1957 va interpretar el paper principal de Peyton Place i a l’hora dels premis va ser relegada en benefici de Lana Turner. També els menors d’edat que tenien un rol protagonista rebien tradicionalment la consideració d’intèrprets de repartiment: el cas més clamorós és el de Tatum O’Neal, que a Lluna de paper tenia una presència en pantalla d’una hora, sis minuts i 58 segons i, amb 10 anys, va guanyar el 1974 l’Oscar a la millor actriu secundària. Tot un rècord.