El terror d’Edgar Allan Poe torna revitalitzat

Edgar Allan Poe (1809-1849) com a mestre del tràngol macabre, padrí de la novel·la policial, i rebesavi dels detectius analítics i escarmentats. Un visionari l’obra del qual sembla ara més rellevant que mai. "El lector jove d’avui dia té una idea del mal i del que és sinistre, fosc i inquietant, que ha mamat des de la seva més tendra infància. Quan jo vaig llegir Poe amb 14 anys a Lima sentia que m’estava acostant a un autor en els marges, però avui estem dins d’un mainstream on el mal ocupa un lloc important, així que és molt oportú acostar-se a Poe quan el mal ja és un espectacle, quan forma part del discurs polític i de la nostra vida quotidiana", explica Iwasaki mentre comparteix taula, estovalles i inquietants mirades de teles taurines amb un grup de periodistes en un restaurant del centre de Madrid.

"Malgrat que quan Poe va irrompre va posar potes enlaire tota la literatura, el terror és la seva gran medalla. Perquè és en el terror on desencadena una tempesta psíquica que, fins avui, quan ja ho hem llegit i ho hem vist tot, traspua demència, atreviment, veritat", anota amb idèntic entusiasme Mariana Enríquez, summa sacerdotessa de la por segle XXI, en el pròleg d’aquests Cuentos completos amb els quals Páginas de Espuma treu de la tomba l’autor de L’enterrament prematur per actualitzar, revitalitzar i, al cap i a la fi, celebrar amb magnificència, el seu llegat.

Posats a triar, la paraula clau aquí és actualitzar. Perquè, a més de les tenebroses i goyesques il·lustracions d’Arturo Garrido que esquitxen l’antologia; a més fins i tot dels pròlegs d’Enríquez i Patricia Esteban Erles i dels comentaris actualitzats de tots els escriptors que Volpi i Iwasaki ja van reclutar per a una recopilació similar publicada el 2008, el realment nou d’aquesta edició és la nova traducció de Rafael Accorinti que ve a substituir, complementar si es vol, la que Julio Cortázar va firmar el 1956. Paraules importants, sí. "No mataré el pare, perquè a Cortázar l’estimem moltíssim, però la seva meravellosa traducció podia ser completada en altres aspectes, ja que un traductor el 2025 pot dialogar amb més fonts i tot clàssic mereix una traducció contemporània", apunta l’editor de Páginas de Espuma, Juan Casamayor.

La traducció de l’autor de Rayuela, recorda Casamayor, és més poètica i atmosfèrica, però també altament creativa. De vegades fins i tot massa. Més o menys com la de Baudelaire, en la qual, segons la llegenda, es va inspirar l’argentí a l’hora d’emprendre l’encàrrec. "Per això aquesta és íntegra –matisa l’editor–. Perquè allà hi havia algun passatge de Poe que no hi era i ara sí que hi és. I després, que això ja és meravellós, que alguna de les frases que hem llegit en la traducció de Cortázar en realitat no eren a Poe".

En aquest cas, a més, els 67 contes de Poe apareixen en el mateix ordre en què van ser publicats originalment en la seva època, amb Metzengernsten (1832) obrint camí i La cabaña de Landor (1849) tancant la travessia i coronant una expedició amb algunes parades inevitable. A saber: El Rey Peste, El hundimiento de la casa Usher, Los asesinatos de la rue Morgue, El coloquio de Monos y Una, El corazón delator, El gato negro, El escarabajo de oro o La carta robada, per citar-ne uns quants.

Renovar "l’encanteri"

Per a Accorinti, que arriba a la terra ombrívola de Poe després d’haver-se enfrontat amb Virgina Woolf, el seu treball ha tingut a veure, sobretot, amb el fet de "renovar l’encanteri" i mantenir-se fidel a una època actualitzant el llenguatge. En el diplomàtic mà a mà amb Cortázar, algunes diferències, gairebé totes conjunturals i lligades a la professionalització del sector i la institucionalització de la figura del traductor.

"Comptem amb l’avantatge històric de les biblioteques digitals i els fòrums especialitzats que analitzen cada línia. Així que sí, jo crec que aquesta edició compta amb una mirada contemporània i una traducció més informada i precisa", defensa el traductor madrileny mentre aprofita per reivindicar les facetes menys conegudes de l’autor d’El pou i el pèndol. "Ja que estem modernitzant els contes de Poe, també convé desvestir-lo dels tòpics de sempre –assegura–. No només va cultivar el terror, sinó que també va introduir la comèdia en els seus propis relats". ¿Un exemple? Com escribir un artículo al estilo del Blackwood. ¿Un altre més? El bulo del globo. "Tenia un sentit de l’humor espectacular. Aquest conte és bàsicament una broma", remarca Accorinti.

Notícies relacionades

Els nervis del ‘tricicle’ Carles Sans

Kresala, Alfred Romagosa i Formatges Muntanyola, premis Cata Mayor 2024

A Poe, busca-raons i replicaire, Volpi creu que avui dia se l’hauria cancel·lat per problemàtic, però si alguna cosa busca aquesta nova antologia és reforçar la seva condició de clàssic i acompanyar-lo a empentes al panteó cultural d’un segle XXI curat d’espants. "Un clàssic és, sobretot, una criatura particularment resistent que d’acord amb les lleis de l’evolució s’adapta millor a altres èpoques i a altres cultures", defensa Volpi.

Al final, suggereix Iwasaki, només cal seguir la línia de punts i saltar de, posem Black Mirror a La dimensió desconeguda, per descobrir en Poe el quilòmetre zero de gairebé tot. "Ens interessa molt parlar de com ha pol·linitzat des de la literatura i ha creat gèneres com el conte policial o el terror. I, dins del terror, aquesta idea de la casa embruixada. Després hi ha la ciència-ficció, per exemple. Sense Edgar Allan Poe no tindríem els contes de molts autors, des de Lovecraft fins a Stephen King o des de Mariana Enríquez fins a Mónica Ojeda", il·lustra l’autor peruà.