Christina Ricci, actriu: "Des de petita vaig aprendre a ignorar la meva pròpia fama"

Al final de la segona temporada, l’eterna marginada Misty va ser responsable d’una altra mort accidental, una que va fer més mal que l’anterior. ¿Va ser difícil entrar a la seva zona de pensament, tan plena de culpa i remordiment?

¡No, en realitat no tant! [diu rient]. M’identifico amb això d’estar plena de culpa i remordiment. També de pena i tristesa… Cadascú mostra aquesta classe d’emocions de manera diferent. El que més m’intimidava era decidir com ho faria ella. Ha sigut una cosa curiosa, perquè és molt diferent de mi, però alhora m’identifico molt amb ella i les seves emocions essencials. Si alguna cosa del que li passa està molt basada en la realitat, o és una cosa amb què em puc identificar fàcilment, corro el risc de fer gairebé de mi mateixa. Havia de trobar un equilibri a què em va costar una mica arribar.

¿Dialoga molt amb Samantha Hanratty [l’actriu que encarna la versió adolescent de Misty] sobre decisions d’interpretació?

En realitat tampoc és que parlem molt de Misty i els seus trets de personalitat. Des del principi les dues hem interpretat el personatge de manera similar, només per mera intuïció. Els guionistes, a més, han sabut remarcar les nostres similituds abans que les nostres diferències. Però de tota manera, si m’haguessis conegut als meus 15 anys i després em tornessis a veure als meus 45, no series davant del mateix ésser humà. Per descomptat, hi hauria algunes similituds essencials, però soc realment realment diferent. Gràcies a aquesta diferència temporal, totes dues tenim dret a presentar la nostra pròpia versió del personatge.

La relació de Misty amb Walter [el detectiu aficionat interpretat per Elijah Wood] continua sent intrigant. ¿Són amics? ¿Potser més que això? Però ¿li cau bé ell a ella? ¿Què pot explicar-me d’aquesta relació?

Ningú havia anat mai tan al darrere de Misty, ningú s’havia interessat en ella sense algun tipus d’interès transaccional. Si s’hi fixa, totes les seves altres relacions es basen en el que ella pot fer per l’altra persona. No es basen en el fet que a l’altra persona li caigui bé. Així que li costa confiar en algú amb aquesta fixació per ella. A més, és una persona atrofiada emocionalment, molt immadura. La idea de manejar una relació és una cosa que se li escapa.

¿Com va ser l’experiència de compartir projecte amb Elijah Wood una altra vegada, gairebé un quart de segle després de rodar La tempesta de gel a les ordres d’Ang Lee?

L’Elijah és genial. Té tant de talent, és tan divertit, es prepara sempre tan bé… Els dos som professionals realment eficients. I crec que els dos valorem això en els nostres companys de feina.

La primera vegada que va formar part d’un fenomen de la cultura pop, les pel·lícules de La família Addams, era vostè realment jove. ¿Què se sent formant part d’una cosa tan gran com Yellowjackets i podent disfrutar de l’èxit com a persona adulta?

Quan era petita, vaig haver d’aprendre des de ben aviat a no adonar-me de quan algú em reconeixia, perquè altrament, hauria sigut incapaç de moure’m pel món. Crec que va funcionar com a mecanisme d’afrontament, perquè ara mateix soc incapaç d’atendre res que no tingui a veure amb la meva quotidianitat més immediata. Entenc a un nivell intel·lectual que la sèrie té molt èxit, però soc incapaç de… sentir res, ¿sap el que vull dir? Sí, afecta la meva vida, perquè m’estan sortint més oportunitats de feina, i més promocions, i guanyo més diners, i puc sostenir la meva família de manera diferent, però no és una cosa que senti de cap manera.

Notícies relacionades

Cosmètics per a mil·lennistes

El Barcelona Rock Fest reforça el seu cartell amb 18 bandes més

¿Com explicaria la repercussió de la sèrie? Tinc una teoria: ningú ha superat realment els seus traumes d’adolescència, caníbals o no. Així que a tots ens resulta fàcil identificar-nos amb aquest grup de dones trastocades.

Sí, ha de ser alguna cosa així. Jo puc dir que els meus anys adolescents són els que més presència tenen en la meva memòria. Cosa que resulta curiosa, perquè ja fa temps que han passat. I les experiències adolescents sempre ens han fascinat, en tota classe de formats artístics. D’altra banda, penso que estem en un temps en què la gent se sent molt desencisada. I molt oprimida. Hi ha molta desesperança. A molta gent li ha atret veure dones joves comportant-se com no se suposa que haurien de fer, o dones de quaranta passant de complir els seus deures, que se suposa que són cuidar els seus fills i ser persones estables. En lloc d’això, s’han dedicat a cremar-ho tot per com de traumatitzades que estan. Crec que la gent connecta amb això ara mateix.