Sean Baker i l’altre somni americà

Sean Baker, director d’Anora, la seva última pel·lícula, que compta amb sis nominacions als Oscars –quatre premis que serien directament per a ell, els de pel·lícula, direcció, guió i muntatge, a més dels d’actriu principal i actor de repartiment–, no és precisament un nouvingut. És cert que Anora, la peculiar història d’una noia de companyia que es casa amb l’immadur fill d’un oligarca rus, i aleshores comencen tots els seus problemes quan creia que tenia la vida solucionada per sempre, l’ha consagrat. Entre altres coses, perquè el film va aconseguir la Palma d’Or en el festival de Canes de l’any passat. La protagonista, una gairebé debutant i excel·lent Mikey Madison –va interpretar una de les integrants del clan de Charles Manson, en Érase una vez en... Hollywood, de Tarantino–, ha obtingut també el Bafta a la millor interpretació femenina, tot i que la pel·lícula es va quedar zero en els Globus d’Or malgrat les seves cinc nominacions.

D’una manera o d’una altra, Anora s’ha col·locat en una bona posició de sortida en els Oscars d’aquest any, en representació d’un cine més independent que l’evidenciat per Cónclave o, per descomptat, Dune: parte dos, i en una vena més radical que The brutalist, La sustancia, A complete unknown i Emilia Pérez, també independents dels grans estudis.

Nascut a Nova Jersey el 1971, Baker és un personatge igual de peculiar que es passeja pels festivals amb el seu petit gos. Va debutar en format curt el 2000 amb Hi-Fi, un relat de flirtejos adolescents, però gens innocents. El mateix any va fer el seu primer llargmetratge, Four letter words, una variació perversa de les pel·lícules sobre festes de graduació. El seu nom va començar a sonar amb Starlet (2012), centrada en la relació d’una noia que passa el temps drogant-se i cuidant el seu chihuahua i una àvia solitària entregada a la cura del seu jardí.

Una prostituta transgènere

Tres anys després, amb Tangerine, Baker es va convertir en un autèntic fenomen indie. Escrita en col·laboració amb el seu guionista i productor habitual, Chris Bergoch, aquesta ficció amb marcat estil de realisme cru i documental segueix els passos d’una prostituta transgènere que surt de la presó i intenta trobar el seu anterior amant recercant per la ciutat de nit, tema que entronca amb la segona part d’Anora, quan la seva protagonista i companys improvisats busquen pels antres nocturns de Nova York i Coney Island el fill fugit del magnat rus.

Però res com The Florida project (2017), un dels millors films independents nord-americans de les últimes dècades, crònica de l’altre costat del somni americà: Willem Dafoe encarna el responsable d’un motel, situat a prop de Disneyworld, on es donen cita diversos personatges víctimes de la misèria nord-americana. El revers d’una imatge idealitzada del país i la constatació de l’ull clínic que té el director per descobrir nous talents interpretatius: Brooklynn Prince, la nena protagonista de 6 anys, està esplèndida. Abans d’Anora, Baker va rodar Red rocket (2021), una altra barreja de realitat i ficció, ja que el seu principal protagonista, una estrella del cine pornogràfic en decadència que torna al seu malmès lloc d’origen a Texas i entaula relacions amb una menor, està encarnat per Simon Rex, actor, raper i presentador de MTV que als 20 anys havia protagonitzat diverses pel·lícules de porno gai.

Notícies relacionades

Cosmètics per a mil·lennistes

El Barcelona Rock Fest reforça el seu cartell amb 18 bandes més

El cine de Baker es mou pels ravals nord-americans. I, tot i que és cru, té també un considerable pòsit de tendresa i comprensió per aquests personatges –prostitutes, trans, actors porno– que només aspiren a tenir una vida millor. Això explica la franquesa del seu estil i l’agitació que comporta: no és plat per a paladars en excés refinats, tot i que tampoc és el cine de la provocació de John Waters o Paul Morrissey, per citar noms amb els quals se’l podria comparar.

Ell confessa que no considera els seus personatges com clàssics perdedors: "Són éssers humans amb tot el que això implica", va declarar en el festival de Sant Sebastià. "M’interessa retratar les facetes fosques que existeixen dins de tots nosaltres, les frustracions i desenganys que ens fan vulnerables". Baker està convençut que l’espectador connecta amb els defectes dels personatges abans que amb les seves virtuts. Com passa amb la protagonista d’Anora.