Acció i disbarat sense pretensions

Amenaza en el aire abraça (amb entusiasme i barra) la seva condició de divertiment sense pretensions. És conscient de la seva naturalesa esbojarrada, de saltar-se tota l’estona la versemblança, de girar capritxosament quan li ve de gust. Més ben dit, se n’enorgulleix. I aquest desvergonyiment desposseït de solemnitat, tan propi d’una altra època (al més pur estil del cine d’acció dels 80), és el que la fa divertida i el que li dona encant... sempre que l’espectador compri les seves arbitràries regles del joc. No és una pel·lícula a què demanar-li lògica o coherència (o una lògica i una coherència diferents de les que et proposa), tampoc un guió sofisticat.

Menor en la filmografia de Mel Gibson com a director, és un film d’acció d’interiors sobre tres personatges en un avió en marxa. No té els millors efectes especials i les bromes més escrites, les que estan posades en boca dels personatges, van justes de gràcia. Però funciona en la seva simplicitat i en els seus objectius exclusivament lúdics, i la direcció és enginyosa. Gibson sap treure partit a elements mínims, sostenir el ritme i la tensió i jugar la carta de la sorpresa (tot i que la sorpresa sigui un disbarat). I té humor i la complicitat d’un Mark Wahlberg entregat.