"Bob no és tan enigmàtic"

"Bob va ser molt amable", recorda Mangold, que aspira a l’estatueta per primera vegada en la seva carrera. "Em va quedar clar que és un gran cinèfil". Dylan, recordi’s, ha participat com a intèrpret en títols com Pat Garrett i Billy el Nen (1973) i Corazones de fuego (1987). "I malgrat el que sol dir-se d’ell, en cap moment vaig sentir que fos algú enigmàtic", afirma el novaiorquès potser amb referència al magnífic antibiopic que Todd Haynes va dirigir sobre el músic, I’m not there (2007), que emfatitzava el misteri i la inescrutabilitat entorn de la seva figura utilitzant sis actors de diferents races i gèneres per encarnar-lo. "Tal com jo ho veig, fa 50 anys que per Bob es revela davant nostre a través de les seves lletres, els seus llibres i els seus discursos. Francament, no sé què més n’esperem".

Notícies relacionades

La defensa de Depardieu no aconsegueix anul·lar el judici

Lisi del Castillo: "Vestim moltes famoses, però el negoci són les núvies del barri"

La pel·lícula acompanya l’artista inicialment conegut com a Robert Zimmerman des de la seva arribada a Nova York el 1961 als 19 anys, amb només una guitarra acústica a l’esquena, i observa el seu ràpid ascens al cim del panorama folk mentre es revela com un artista capaç de canviar el curs de la música; més enllà de fer referència a un dels més famosos versos mai escrits per Dylan, explica Mangold, el seu títol –un complet desconegut en castellà– al·ludeix al procés de reinvenció que el cantautor va experimentar en aquella època. "El seu anonimat li va atorgar la llibertat de crear-se una imatge i una identitat noves, de reconvertir-se en qui en aquell moment va voler que creguéssim que era". El repàs de la pel·lícula arriba fins a 1965, quan el músic va ser acusat pels seus propis fans de ser un traïdor després d’abandonar el folk, socialment rellevant, a favor de la guitarra elèctrica. "El cert és que, malgrat que a l’arribar a la Gran Poma va triomfar ràpidament en l’escena acústica, això no era el que Bob havia previst", opina el director sobre aquest polèmic renéixer. "Des del principi ell va voler tenir una banda de rock, desitjava la camaraderia que compartir concerts i gires amb altres músics estimula. La seva decisió va respondre a un anhel personal, no a un pla deliberat de canviar el paradigma cultural". També hi va poder influir, afegeix Mangold, la seva necessitat d’esquivar constantment les expectatives que els altres posaven en ell. "Dylan mai va pretendre ser la veu d’una generació ni que se’l posés al mateix nivell que a John F. Kennedy o Malcolm X, ni va demanar tot l’assetjament a què va ser sotmès".

El director va trobar un reflex de Dylan en l’intèrpret que l’encarna a A complete unknown, Timothée Chalamet, "que també ha crescut com a artista en el centre d’un tornado mediàtic". L’actor, que així mateix també és coproductor de la pel·lícula, porta a terme la millor personificació possible del músic sense caure en la imitació. Segons indica el director, "no només canta de meravella i toca la guitarra amb mestria sinó que, lluny de perdre’s entre tics i postures assajades, aporta molt de si mateix al retrat de Bob".