La Fundació Miró estrena a Tòquio la celebració del 50è aniversari

Joan Miró (1893-1983) va somiar el Japó abans fins i tot d’arribar-hi; va fondre estampes nipones en el paisatge de fons del retrat del seu amic Enric Cristòfol Ricart, una de les joies del MoMA de Nova York, i quan per fi va pujar a l’onada de Hokusai, ja no hi va haver manera de fer-lo baixar. "Va tornar a Barcelona ple d’energia. Es va consolidar del tot el seu enamorament", explica Marko Daniel, director de la Fundació Miró. Es refereix al viatge que va fer l’artista a l’imperi del Sol Naixent el 1966, primera escala d’una apassionada relació que renova vots aquesta setmana amb la inauguració al Museu Metropolità de Tòquio de Poetry in painting.

"Per a Miró, el Japó era tot un món artístic i cultural, sí, però també un món que combinava tradició i modernitat, i per a ell això és molt important. Quan desenvolupa el seu univers de signes, també està pensant en els ideogrames i l’escriptura japonesa, en l’expressivitat emocional de la cal·ligrafia", recorda Daniel.

Més d’un centenar d’obres

L’exposició, a la cartellera des de l’1 de març fins al 6 de juliol, aplega més d’un centenar d’obres de totes les èpoques, entre les quals hi ha tres peces de la sèrie Constel·lacions, elaborades durant la Segona Guerra Mundial, i repassa set dècades de carrera a través d’obres mestres com La casa de la palmera (1918), Interior holandès I (1928) i Tela cremada II (1973). "Serà una nova experiència per a totes les generacions nascudes després dels anys 50", avança el responsable de la fundació barcelonina, coorganitzadora de la mostra, sobre la primera gran retrospectiva que el Japó dedica a l’artista en 70 anys.

Miró, recorda Daniel, va exposar per primera vegada al país el 1932 dins de l’Exposition de la Confédération des Artiste d’Avant-Garde Paris-Tokio, va viatjar al país el 1966 per inaugurar una retrospectiva del seu treball a Tòquio i Kyoto, i el 1970 hi va tornar per meravellar en l’Exposició Universal d’Osaka amb els seus capgrossos amb forma de carbassa i el seu mural ceràmic. Des d’aleshores, poca cosa, per més que Miró seguís surfejant a la seva manera la gran onada de Kanagawa. "Els anys 30 i 40, Miró ja tenia inclinació pel budisme zen i la filosofia i estètica japonesa. Després del seu primer viatge hi ha un gran interès per reactivar la cal·ligrafia en la seva obra: el traç d’un pinzell carregat de pintura negra i el rastre d’aquest traç sobre la tela. També hi ha una altra cosa que es pot veure a Paisatge (1968), una gran tela blanca amb només un petit punt blau. És una de les pintures més minimalistes de Miró i la seva resposta a la visibilitat del buit, una tradició asiàtica molt important en el budisme zen", explica d’aquesta manera el director de la Fundació Miró.

La història d’amor, per cert, sempre va ser recíproca: ja el 1940, el poeta japonès Shuzo Takiguchi va publicar la primera monografia dedicada a l’artista. "És molt curiós que un artista que en aquell moment encara no havia conegut Miró fos el primer a dedicar-li una monografia", apunta Daniel.

Una altra raó de pes per fer les maletes i situar a l’altra punta del món, en aquest cosí germà de Montjuïc que és el parc del districte toquiota de Ueno, el quilòmetre zero de la celebració del 50è aniversari de la Fundació Miró.

Oficialment, l’entitat bufarà les espelmes el 10 de juny (l’edifici de Sert va obrir el 10 de juny de 1975), que és la data prevista per a la inauguració a Barcelona de la mostra Pintar el cel. 50 anys d’històries de la Fundació Miró, però serà a la capital japonesa on començarà a rodar un any rodó que, en paraules de Daniel, servirà per "situar la fundació en l’imaginari de la gent de Barcelona, de Catalunya, d’Espanya i de tot el món i per demostrar que Joan Miró és un dels grans ambaixadors del nostre país".

"Comencem al Japó, acabem a Washington D. C. i tot l’any serem a Barcelona", diu Daniel. En l’horitzó, una altra gran exposició organitzada amb The Phillips Collection que portarà a la capital catalana obres de Jackson Pollock, Mark Rothko, Louise Bourgeois, Helen Frankenthaler i Lee Krasner, entre d’altres, abans d’anar als EUA. Miró d’anada i tornada amb l’edifici Sert com a àncora i presa de terra. "Miró va regalar a Barcelona el mural de l’aeroport, el mosaic del Pla de l’Os, l’escultura Dona i ocell i la Fundació Joan Miró, així que el que tenim aquí és la seva generositat, la seva importància com a mecenes", apunta el director.

Notícies relacionades

Robbie Williams: "M’encantaria cantar amb Estopa, ¡els Oasis espanyols!"

Gene Hackman va morir nou dies abans que trobessin el seu cos

Superats els temps negres de la pandèmia, la institució ha encadenat exposicions d’èxit dedicades a la relació de Miró amb grans noms de la història de l’art com, per exemple, Klee, Picasso i Matisse, i afronta el seu 50è aniversari amb la voluntat de reforçar el paper que desenvolupa com a agent actiu de l’art modern i la creació contemporània emergent. "Ara que hem hagut de revisar totes les exposicions que s’han dut a terme durant aquests primers 50 anys, hem vist que el 85% de les nostres exposicions no han sigut sobre Joan Miró. Això és molt important per entendre què representa la fundació i què volem que representi en el futur. Sempre serà art per a la gent d’avui i la de demà", assenyala.

De cara a les celebracions que arribaran a partir del juny, Daniel advoca per estrènyer (encara més) llaços amb l’entorn i reforçar la importància de la fundació dins del parc de Montjuïc. "Molt sovint la gent em demana si no m’agradaria que fos més cèntrica, i jo sempre els dic que de cap manera. És en una ubicació absolutament perfecta, amb una integració d’art, arquitectura i natura que és única", recalca. Amb l’objectiu de reforçar aquest vincle, la institució ja treballa en la recuperació i restauració d’una part dels jardins de Laribal per obrir-los al públic l’any que ve com a refugi climàtic.