Un llegat fílmic immens

Amb Francis Ford Coppola va fer el 1974 la formidable La conversa, amb una composició escèptica i desencisada en un dens film inspirat parcialment en Blow up de Michelangelo Antonioni. Si en aquella cinta del cineasta italià un fotògraf londinenc descobreix un assassinat en un parc revelant i ampliant les fotos que allí ha fet, el Hackman de Coppola intueix un complot polític –ecos del Watergate– escoltant i netejat les cintes que ha gravat en qualitat de detectiu especialitzat en escoltes per revelar casos d’infidelitat i similars. El pla final de Hackman tocant el saxo al seu apartament, després d’haver-lo destrossat compulsivament a la recerca de possibles micròfons que el gravin a ell, és memorable.

El 1975 va fer una altra de les seves interpretacions fonamentals, la del detectiu igual d’escèptic de La nit es mou, el seu retrobament amb Arthur Penn després de Bonnie i Clyde. El gènere policíac li anava com l’anell al dit. Hackman era un actor arran de terra, un home comú, de manera que era fàcil identificar-se amb ell. Per això el 1971 el van escollir Philip D’Antoni i William Friedkin, productor i director de French connection, per donar vida al malcarat i tosc Popeye Doyle.

Va gaudir del seu primer paper protagonista en Los temerarios del aire (1969), film sobre els espectacles de paracaigudisme. Tot i que poc conegut, destaca en aquest primer període Caza implacable (1971), un estrany western de producció britànica en el qual va formar una parella dantesca amb Oliver Reed; versa sobre un delinqüent analfabet (Reed) que segresta una mestra (Candice Bergen) sense saber que és la dona d’un cacic psicòtic (Hackman al seu aire).

Perquè com Jack Nicholson, i abans Marlon Brando, Hackman era un actor tendent a l’estridència... quan era necessari, perquè sabia ser compulsiu i contemplatiu, actiu i reactiu en funció dels papers que assumia. En la primera meitat dels 70 es registren les seves composicions fonamentals: French connection, La conversa i La nit es mou, però també L’aventura del Posidó, Carn viva i L’Espantaocells.

Li eren iguals els gèneres. Va destacar en el de l’Oest amb Mossega la bala, en l’aventura retro amb Los aventureros de Lucky Lady, en el de legionaris amb Marxar o morir i en el relat d’esquerres sobre reporters de guerra amb Sota el foc. I, és clar, atenent també el seu compte bancari, la seva intervenció en tres dels quatre films de Superman protagonitzats per Christopher Reeve, on va compondre un molt irònic arxibrivall, Lex Luthor.

Sense pausa i amb molta classe

Notícies relacionades

Un ‘software’ per donar el torn en hospitals i ofertes als súpers

La llegenda del cine Gene Hackman i la seva dona, trobats morts a casa

Va destacar en la seva capacitat per a la dualitat i l’ambigüitat. Dos exemples gairebé idèntics. En No hay salida (1987) va encarnar el secretari de Defensa nord-americà, un polític que munta una gran trama per sortir indemne de l’assassinat que ha comès. Una dècada després, en Poder absolut (1997), de Clint Eastwood, va ser el president nord-americà, i també comet un crim i deixa que tot el seu aparell l’encobreixi. Magnífic en aquest últim film, Hackman li deu a Eastwood una altra de les seves grans interpretacions dels 90, la del xèrif que representa la violència del poder institucionalitzat en Sense perdó.

Van ser anys sense pausa i amb molta classe. Protagonista d’un dels millors drames de Woody Allen, Una altra dona (1988), i, el mateix any, de Crema Mississippi, d’Alan Parker, retrat realista del conflicte racial a l’Amèrica dels 60. Postals des de Hollywood, Espies sense fronteres, El testaferro, dos nous westerns –Wyatt Earp i Ràpida i mortal–, Joc de gàngsters, Marea roja, Al caer el sol, Los Tenenbaums… De tot i molt. Una obra recompensada amb dos Oscars, per French connection i Sense perdó, com a protagonista i com a contrapunt.