Mitificant (encara més) Dylan

Que els biopics siguin, per definició, projeccions deformades, amb l’objecte de la tensió cinematogràfica, no sembla que hagi de ser un pecat mortal quan es tracta de Bob Dylan. Un artista al qual, a A complete unknown veiem jugant des del principi amb la seva biografia (quan va explicant que ha treballat en un circ ambulant) i que escup una sentència lapidària: "La gent inventa el seu passat, Sylvie. Recorda el que vol. Oblida la resta". I Sylvie no és Sylvie, sinó Suze Rotolo, amor passavolant en els seus primers dies novaiorquesos, el nom dels quals apareix modificat per petició del mateix Dylan, que en la seva absència (ella va morir el 2011) ha volgut deixar-la al marge apel·lant a la seva naturalesa discreta.

Podem veure l’afirmació com un avís als dylanòlegs perepunyetes abans que procedeixin a desenfundar el microscopi i iniciar la seva dissecció carnissera del guió i les seves llicències. És cert que la cinta de James Mangold, basada en el llibre d’Elijah Wald (Dylan goes electric!2016), acumula una llarga llista de petites (algunes, no tant) incorreccions històriques, però la que més entra en contradicció amb el que Dylan ha volgut sempre representar és la seva glorificació, d’ell i d’aquell quinquenni, 1961-65, el del trànsit del cantautor tradicionalista al visionari poeta electrificat.

Ni Mimi, ni Sara

¿Desviacions dels fets detectats al film? Arrenquen ja al principi, quan Dylan arriba a Nova York com un solitari rodamon (no va viatjar sol, sinó amb el seu amic Fred Underhill), i continuen amb la simbòlica escena hospitalària amb Woody Guthrie (que no es va produir), així com alguns desquadraments cronològics en l’aparició de certes cançons, repertoris que no s’ajusten a la realitat... L’enlluernament de Joan Baez per Dylan no va ser tan supersònic com el pinten: "Semblava un pagès de ciutat, amb el cabell fins a les orelles i els rínxols sobre el front", explicaria ella en les seves memòries, més desconcertada que fascinada. A ell, els ulls se li anaven cap a la seva germana petita, Mimi, que ni apareix a la pel·lícula.

Més rar si pot ser és que no hi hagi rastre de Sara Lownds, a qui Dylan va conèixer a principis de 1964, i amb qui ja vivia, al Chelsea Hotel, en els dies del Newport Folk Festival, un any i mig després (és més, ja estava embarassada del seu primer fill, Jessie). I és fantasiosa l’escena de comiat de Sylvie-Suze, quan fuig d’aquest esdeveniment, al qual, en la vida real, no va acudir. Però entenem que això s’explica així perquè així ho ha volgut Dylan, que ha donat l’aprovació al guió, ¿no és cert? Respecte a Newport-65, on Dylan va oferir el primer set elèctric de la seva carrera, Mangold es recrea amb la ira general i acota els brots d’aplaudiments a les primeres files, una proporció discutible. És aventurat donar per fet que les esbroncades fossin degudes exclusivament a la traïció de tocar rock en un festival folk, o d’utilitzar instruments elèctrics i no acústics.

En el seu llibre Blancas bicicletas, Joe Boyd (el futur productor de Pink Floyd, Nick Drake, etcètera), encarregat de la sonorització de l’esdeveniment, atribueix l’escàndol al volum sònic, "estrepitós" i embolicat per la rupestre presència tecnològica de l’època: sense monitors d’escenari, ni connexió directa dels instruments amb l’equip de so, tan sols uns micròfons davant cada amplificador. És d’imaginar que allò va sonar com un dimoni. Greil Marcus ho va remarcar en el seu volum Like a rolling stone: el so estava "massa alt" i el públic "demanava una barreja millor". També va en aquesta línia Howard Sounes (a Bob Dylan, la biografía), quan apunta que "el mesclador de so estava apagat", que "la banda no podia sentir amb claredat" i que tot va derivar en "un estrepitós so blanc a un volum que resultava increïble". És un pegat ficar allà el cèlebre episodi del "¡Judes!", crit proferit per un espontani del públic, que tindria lloc deu mesos després, al Free Trade Hall de Manchester.

Notícies relacionades

Scully quadro a quadro

Anagrama suspèn de forma indefinida la distribució del llibre sobre Bretón

Potser Mangold va voler concentrar tota la càrrega llegendària possible al film, la que li tocava i la que no. Tot i que és subtil, sí, en el retrat de Pete Seeger, que no apareix com un intolerant, sinó com un home de consensos. Però tot resulta mític a A complete unknown: les cares catatòniques de les audiències, el rol de Dylan com a messies contracultural (de què ell tant ha renegat) i l’aura de fòbia social que suposadament el fa més genuí.

Aquí hi ha un èxit de Timothée Chalamet, que no només es marca un molt meritori cant a l’estil Dylan, sinó que resulta creïble com a ídol carismàtic a través de la supèrbia, al caire de l’antipàtic. A imatge del seu model, vehicula una història que pot atrapar-te fàcilment si la mitologia rock et guanya i no et dona la gana permetre que uns quants detalls imprecisos enterboleixin una història que, admetem-ho, és molt emocionant.