Un escenari de polèmiques per a tots els gustos

Més dura seria la bufetada que Will Smith va clavar a Chris Rock en la cerimònia del 2023 per fer acudits inapropiats sobre la seva dona. I molt pitjor el tracte rebut per l’actriu negra Hattie MacDaniel, oscaritzada pel seu paper de donzella en Allò que el vent s’endugué: va haver d’entrar a la sala per una porta posterior i ella i el seu acompanyant van haver d’asseure’s darrere de tot, ben lluny dels membres blancs de l’equip de la pel·lícula. Això sí, quan va recollir el premi la van aplaudir.

Va tenir interès, en el terreny de l’enfrontament polític, que el demòcrata Warren Beatty titllés de "carcamal" el republicà Frank Sinatra quan, el 1975, el protagonista de Bonnie i Clyde va pujar a l’escenari per presentar un premi. Va replicar d’aquesta manera el comentari que Sinatra, presentador de la gala amb Bob Hope –un altre que déu-n’hi-do–, havia fet uns minuts abans. "Aquest no és lloc per a proclames polítiques", va dir la Veu en al·lusió a la lectura d’una carta d’agraïment del Govern vietnamita que Bert Schneider, representant de l’ala esquerra de Hollywood –va fer possible films com ara Easy rider, La última película i Días del cielo– i productor del documental Heart and minds –treball molt crític amb el conflicte i el fet que hi participessin els nord-americans–, havia llegit quan va rebre l’Oscar per aquest documental que sens dubte no havia votat Sinatra.

Maig del 68

De polèmiques, però, no n’hi ha cap com la que va passar en el festival de Cannes de l’any 2011 amb Lars von Trier. I això que el certamen francès ja havia viscut episodis explosius, com l’any 1968, quan, coincidint amb les revoltes obreres i estudiantils del mes de maig, una sèrie de cineastes es van solidaritzar amb els detinguts per la policia durant les manifestacions i no van parar fins que el festival es va acabar sis dies abans del que estava previst.

La pressió de l’esquerra cinematogràfica va ser total: Monica Vitti, Roman Polanski i Louis Malle van dimitir com a membres del jurat; directors com Carlos Saura i Alain Resnais van retirar les seves pel·lícules, i Jean-Luc Godard es va penjar de la pantalla per mirar d’impedir una projecció.

El nazisme

Von Trier ho va superar amb escreix. Durant la roda de premsa de Melancolia, i sense que vingués a tomb, va enllaçar una pregunta que li havien fet sobre la influència de la pintura romàntica alemanya en el seu film i els seus orígens germànics amb una declaració a propòsit del nazisme. Aquestes són dues de les perles que va deixar anar: "Realment volia ser jueu i després vaig saber que en realitat era un nazi, perquè la meva família era alemanya, cosa que també em va agradar"; "Entenc Hitler. Crec que va fer coses absolutament dolentes, però el puc veure sol, assegut al seu búnquer, al final. Em sembla que el puc entendre. No podem dir que fos el que es podria anomenar un bon paio, però l’entenc bastant i hi simpatitzo una mica".

Declaracions del present

No es pot descriure la cara d’esglai de les dues actrius de la seva pel·lícula, Kirsten Dunst –que finalment, i malgrat tot, guanyaria el premi a la millor actriu– i Charlotte Gainsbourgh, assegudes cada una a un costat seu de la taula. El director danès va mirar de salvar l’insalvable dient després que no era antisemita ni estava a favor de la Segona Guerra Mundial. I això no eren tuits del passat, sinó declaracions del present.

Notícies relacionades

Descartat el gas en la mort de Hackman i la seva dona

El no-petó d’Elionor i el quartet sexual de Joan Carles

En vista de la pressió de molts sectors –Gilles Jacob, el president honorífic del festival, era jueu–, Von Trier, fins aleshores un dels cineastes preferits del certamen francès –Palma d’Or l’any 2000 per Bailar en la oscuridad–, va ser declarat persona non grata i el van convidar a anar-se’n.

És clar, però, que no hi ha res que duri per sempre i, després de presentar la seva següent pel·lícula, Nymphomaniac, al festival de cine de Berlín, va tornar a Cannes el 2018 amb La casa de Jack… tot i que aquest cop fora de concurs.