María Oruña caça tresors a la batalla de Rande

El catamarà es balanceja, gairebé una petita closca a mercè de les onades de l’Atlàntic, i María Oruña assenyala l’horitzó, just on es desdibuixa la silueta de les illes Cíes, per alimentar una mica més la llegenda. "No vull fer un espòiler, però el tresor és més o menys per allà", deixa anar la novel·lista gallega, barra lliure d’empanada i Biodramina a la dreta, periodistes de secà tirant a lívids i descompostos a l’esquerra. "A la novel·la hi tenim de tot, fins un monjo corsari, i necessitava un lloc per amagar-ho", afegeix tot seguit mentre l’embarcació fondeja a l’illa San Martiño, un dels molts escenaris de Vigo que l’autora recorre a L’albatros negre, la seva estrena a la Plaza & Janés (Random House) després de tota una carrera a Destino (Planeta) i primera novel·la que ambienta a la seva ciutat.

Allò del monjo multitasques, per cert, va de debò: es diu Gonzalo de la Serna i està inspirat en Pedro Fernández de Bobadilla, un sacerdot i noble castellà del segle XV que va acabar liderant la Flota del Nord. "He intentat rescatar les històries de pirates i corsaris que hi va haver a Vigo", assegura Oruña. Pirates del passat, sí, però també bucaners del futur armats amb tecnologia punta i molt pocs escrúpols a l’hora d’escurar el patrimoni subaquàtic. "Em va sorprendre moltíssim descobrir que, en efecte, és un dels principals motius de criminalitat del món i que està movent un mercat negre bestial", apunta.

Història a canonades

Al retrovisor, protegits per la història i capturats en l’ambre de la llegenda, ecos de la batalla de Rande i d’aquest antològic tresor que, pel que sembla, es va empassar l’oceà el 1702, quan el galió Nuestra Señora de los Remedios va enfonsar-se a la costa gallega. A les cròniques, els fets: l’almirall anglès George Rooke va arribar a Vigo l’octubre de 1702 per aconseguir la plata que una vintena de vaixells de la Flota d’Índies portaven des d’Amèrica i, en el fragor de la batalla i les canonades, mai va quedar del tot clar si hi havia hagut temps de desembarcar totes les riqueses o si encara quedaven lingots i monedes a la panxa dels galions enfonsats. "Em sembla un tresor patrimonial al·lucinant encara per explorar. Quan em vaig posar a investigar anava descobrint persones que ja em sortien com personatges de novel·la. ¡És que se’m feia la novel·la sola", celebra.

Tancada ja la saga dels llibres de Puerto Escondido, Oruña aprofita aquest capítol mític de la guerra de Successió per viatjar del segle XVIII al XXI i ordir una intriga atapeïda de caçadors de tresors, milionaris excèntrics, historiadors navals, inspectores de la Brigada de Patrimoni i detectius amb memòria fotogràfica. Per tenir, L’albatros negre fins i tot compta amb un peculiar i extravagant grup d’investigadors i arqueòlegs aficionats que la policia bateja, no sense certa broma, com els Goonies.

Desordre i aventura a les Ries Baixas mentre els carrers de Vigo s’omplen de cadàvers relacionats d’una manera o una altra amb el llegendari tresor de Rande i aquesta Bíblia Malèvola que acaba d’emergir en una casa de subhastes per a sorpresa de gairebé tots. En realitat, reconeix, el pla inicial era un altre i el destí final molt més llunyà, però quan es va posar a buscar per tot el planeta tresors vinculats al món nàutic i la Flota d’Índies, es va adonar que hi havia llacunes que necessitava completar. "¿Com és possible que tot i ser de Vigo no tingués ni idea d’això?", es pregunta a propòsit de tan cobejat trofeu.

Sobre la batalla, un petit apunt i matís: ni la victòria angloholandesa va ser tan aclaparadora, ni la derrota francoespanyola tan humiliant. "Al llarg de la història, els espanyols sempre ens hem venut fatal. Érem els perdedors de la batalla, sí, però tampoc es va arribar a perdre tant. En canvi, els anglesos van muntar una festa tremenda, van exagerar moltíssim el botí, van fer una Vigo Street a Londres, gairebé com una burla... I després, a sobre, van encunyar monedes", explica.

Els fantasmes del passat

Oruña, 48 anys i una mica més d’un milió de lectors, continua solcant la ria de Vigo amb els periodistes mentre va descabdellant algunes claus de la seva nova novel·la, barreja de thriller, novel·la d’aventures i relat històric amb vista a un cementiri de vaixells. En els dies clars, adverteix l’autora al passar sota el pont de Rande, apareixen a l’aigua ombres fantasmals del poc que queda dels galions que es van enfonsar durant la batalla. "La seva fusta es va utilitzar per fer el primer moll de Vigo", explica. I encara millor: a Vint mil llegües de viatge submarí recorda, el capità Nemo envia els seus homes a pescar or i plata de les antigues restes.

Notícies relacionades

Juan Margallo, referent del teatre independent, mor als 84

Un ovacionat ‘Nabucco’ imposa colors verdians al Palau

Entrada ja la trama, picades d’ullet a Stevenson i Conan Doyle, reverències (per descomptat) a Jules Verne, i especial atenció a Maria Sibylla Merian, la científica alemanya en qui es va inspirar per crear l’heroïna de la novel·la, la pionera entomòloga Miranda de Quiroga. "Vaig saber de la seva existència llegint un llibre gegant sobre el segle XVII i XVIII en què apareixia descrivint com avortaven les dones a Surinam i com se les maltractava. Vaig començar a estirar el fil, vaig estudiar els seus llibres i vaig flipar... M’estranya molt que no li hagin dedicat una novel·la", explica.

Potser per això ella l’ha convertit en la tercera pota d’una novel·la que busseja en el passat per comprendre com entenem la vida. "Sí que ens interessa la ciència i la història, el que passa és que necessitem que ens la donin amb l’embolcall adequat", defensa Oruña.