El Charco la Pava torna en el centenari d’El Pescaílla

L’ocasió és idònia, ja que avui es compleix el centenari del naixement d’El Pescaílla (1925-1999). La iniciativa és cosa d’un agitador de la Barcelona flamenca, Cándido Álvarez, apassionat d’aquesta intrahistòria de tavernes i carrerons on corrien l’art i el golferío. La història del Charco es remunta al 1939, quan "els locals de flamenc van canviar de costat de la Rambla i es van traslladar a Escudellers", explica. "En aquella època, els flamencs andalusos venien aquí, no a Madrid, i pel Charco hi van passar tots: la Chunga, el Farruco, Carmen Amaya, Juan Habichuela, Rafael Farina..." I Dalí, i Miró, i Ava Gardner.

Ell prefereix parlar d’Antonio González, i no d’El Pescadila, i encara menys d’El Pescaílla, el sobrenom que li ha quedat (heretat del seu avi) malgrat que, assegura Álvarez, a ell mai li va agradar. Vibrant guitarrista, innovador, cantant fi i figura d’escenari electritzant. "Quan van començar a arribar les músiques d’Amèrica, ell les va agafar i les va transformar amb una actitud rock and roll. Era un dandi i conqueria la jet set. Hauria d’haver acabat sent un Julio Iglesias, amb la seva orquestra." No componia, però va donar una empremta pròpia a peces com La chica de Ipanema, Strangers in the night o Sabor a mí. I la Sarandonga, dels cubans Los Compadres.

Antonio González va ser l’ànima del Charco la Pava amb els seus espectacles juntament amb la bailaora Dolores Amaya (neboda de Carmen Amaya i mare de la seva primera filla). En paral·lel, Lola Flores i Manolo Caracol, reis de la sambra, actuaven al teatre Calderón, a la Rambla de Catalunya, però van començar a baixar a Escudellers atrets pel boca-orella. Ella es va enamorar d’El Pescaílla. "Després, la Lola va anar a Cuba de gira i, quan va veure Beny Moré, va pensar que allò El Pescaílla ho feia millor, i es va dir: ‘Posarem de moda la rumba’", explica Álvarez. Ella i El Pescaílla es van casar el 1957 i ell va passar a segon pla, a l’ombra de la seva estel·lar dona.

Aquell toc de guitarra

¿Flamenc o rumba? Antonio González anava més enllà de les categories. "El meu oncle era un geni que tant et tocava flamenc com et ballava por derecho i et cantava fent la secció de metalls amb la boca", asenyala el seu nebot Manuel González, El Patata, rumber de pro, que va ser còmplice de Gato Pérez i va impulsar grups com Salsa Gitana i Estrellas de Gracia. Ell situa allà l’origen del toc de guitarra i caixa que el Gato batejaria com a ventilador.

"A casa del meu avi només hi havia una o dues guitarres, no podien tocar tots alhora i agafaven una manyopla d’espart, amb la qual avivaven el carbó i que anomenaven el ventall, i anaven marcant el ritme amb una tècnica", explica El Patata, exponent d’una saga familiar assentada a Gràcia, carrer Fraternitat. Allà hi ha la placa que recorda on va néixer El Pescaílla.

L’autoria de la rumba catalana continua sent discutible, però és veritat que Peret, en un article d’opinió publicat a EL PERIÓDICO el 1999, quan va morir El Pescaílla, va ser taxatiu: "¿Rumba catalana? Ell era la rumba. I convé puntualitzar que a Espanya no hi ha més rumba que la catalana. La rumba d’El Pescaílla", va escriure (malgrat que després canviaria de parer, ja que se situaria a si mateix al centre).

Notícies relacionades

Juan Margallo, referent del teatre independent, mor als 84

Un ovacionat ‘Nabucco’ imposa colors verdians al Palau

Al seu art retrà homenatge el Charco la Pava aquesta nit. En la nova etapa hi haurà flamenc cada dia, i els dimarts, "la nit del Pescaílla, amb l’Obatalá Orquestra", anuncia Cándido Álvarez.

Tant ell com El Patata senten que Barcelona li deu una gran ofrena al músic. "Estopa són els únics que l’han homenatjat amb la seva cançó", apunta. S’entreveuen sengles projectes de documental, el que ha anunciat Lolita i el que planeja Álvarez amb Eva Vila (un tàndem que el 2012 va firmar Bajarí, sobre Carmen Amaya). Com a rerefons, la reivindicació que "Barcelona va ser i continua sent flamenca".