Marina Rossell, Albert Om i el que no surt a Google

Llegits gairebé sense parar els dos centenars de pàgines de No faré cap més llibre (Univers, surt l’11 de març), en què Albert Om brinda un "retrat íntim de Marina Rossell" que atén al desig de la cantautora d’anar "a l’essència", d’evitar la superfluïtat, l’anècdota, l’ornament. Ve a ser tant un llibre d’Albert Om com de Marina Rossell, perquè el periodista, que transcriu totes les hores de conversa, barreja la veu de Rossell i la seva de manera que et sents enmig d’un diàleg deliciós.

És així com li parla ella, "nen", informal i espiritual alhora, amb el seu punt imprevisible, els seus renecs i el seu anhel de tocar el que és intangible; més ara que, com diu, ha fet 70 anys, ve de superar un càncer i una separació, i està en "l’última etapa de la vida". No era el seu desig crear unes memòries canòniques, sinó explicar aquelles coses que no surten a Google, les que no són tan barates, les que importen.

És un llibre en què ella s’expressa a raig. Deixa enrere vells complexos parlant de si mateixa com d’una gran cantant, però no defuig episodis vidriosos: la seva incursió en el castellà als 90 (amb l’ajuda de Pedro Guerra), que no li va servir per projectar-se a la resta d’Espanya (anys després d’haver afirmat que "mai" cantaria en aquesta llengua). Hi ha humilitat en la seva percepció que al món ja hi ha abundància de grans cançons com per pretendre omplir-lo més de peces que, per molt que les hagis fet tu, potser no són indispensables.

Notícies relacionades

Juan Margallo, referent del teatre independent, mor als 84

Un ovacionat ‘Nabucco’ imposa colors verdians al Palau

No és un llibre de venjances ni mogut per l’ànim de quedar bé. Se la percep discretament ferida pel menysteniment del rock català cap a ella, reparat per la generació següent. I em crida l’atenció la cruesa, amb una de freda i una de calenta, quan parla de Maria del Mar Bonet al tornar a aquella escena tan crítica, al programa d’Om a TV3, El convidat, que va confessar l’enveja que havia sentit d’ella. Aquest llarg paràgraf és per llegir-lo diverses vegades.

Havent escrit jo mateix fa uns anys, precisament, el llibre de memòries de Maria del Mar Bonet, m’agradaria dir-li que el país és petit, però que hi ha d’haver espai per a dues grans veus. Que no hi ha bàndols, ni n’hi pot haver, davant l’art, i que la Marina i la Maria del Mar són tan úniques i distintives com ho han sigut Serrat, Raimon, Llach, Ovidi o el Quico. ¿Per què confrontar uns i d’altres? Però a la Marina li ha dolgut aquesta Catalunya de grups excloents que, a la fi, com li deia Maria Aurèlia Capmany, "oblida els seus homes i dones".