Joventut contra maduresa

El premi a la millor actriu d’aquest any era més difícil de dilucidar que qualsevol altre. Abans de la polèmica amb els tuits de Karla Sofía Gascón, el camí semblava lliure per a ella, però entre els votants de l’Acadèmia hi ha un sector molt més conservador al qual possiblement premiar algú per fer de narcotraficant trans no li feia gaire gràcia. En aquesta tessitura, el focus es va posar en Demi Moore, però tampoc semblava tan clar. La protagonista de La sustancia va guanyar el Globus d’Or, en el qual rivalitzava amb Gascón, però no amb Fernanda Torres, ja que competia en la categoria de millor actriu de comèdia o musical, i l’actriu brasilera, en el de pel·lícula dramàtica; aquesta divisió genèrica en els Globus d’Or obre el ventall, però és enganyosa de cara als Oscars, i és que sempre s’ha dit –cada vegada menys– que en són l’avantsala.

Moore tenia una altra rival en els premis atorgats per la premsa estrangera de Hollywood. Era la menys coneguda de totes, Mikey Madison, i en aquell moment no constituïa un seriós problema per a la candidatura de Moore. La protagonista de Ghost veia ratificada la seva trajectòria en un paper que, en el fons, examina un dels conflictes inherents en la indústria de Hollywood: el paper secundari que tenen les actrius quan superen la barrera dels 45 o 50 anys i el seu físic ja no és el que, junt amb el seu talent, les va fer triomfar.

Més tenacitat que qualitat

Però ha plogut molt des del 6 de gener, quan es van concedir els Globus d’Or. I en aquest procés han perdut força títols com The brutalist i Emilia Pérez i noms com els de Demi Moore, no així Zoe Saldaña, Kieran Culkin i Adrien Brody, que han repetit. Anora se’n va anar de buit i en els Oscars ho ha guanyat tot, i el triomf del film de Baker ha catapultat igualment Madison, que s’ha colat entre Moore i Torres com una opció de futur.

Notícies relacionades

Entre l’atractiu i l’excés

Fantasia, autenticitat, brillantor i art amb Custo Barcelona i Txell Miras

Els premis es poden llegir de moltes maneres. Quan mig món donava per fet que Moore seria premiada en la maduresa –té 62 anys i, molt probablement, no tornarà a tenir un paper del pes del de La sustancia–, els votants s’inclinen per la joventut que representa Madison. Encarnen dos prototips femenins diferents, tot i que coincidents en el món en què els ha tocat viure, el patriarcal i el del culte a la bellesa jove.

L’Oscar per a Moore hauria sigut el del reconeixement a una trajectòria amb més tenacitat que qualitat, perquè, siguem sincers, mai s’ha fet amb l’altra Moore, Julianne, ni amb Meryl Strep, Julia Roberts o Glenn Close. L’Oscar per a Madison és l’aposta pel talent nou, per un altre registre interpretatiu en un cine igual d’independent, però molt més ancorat a la realitat –la fosca– nord-americà. Que les dues estan molt bé en les respectives pel·lícules és un fet. I que aguanten els films quan aquests sotsobren una mica. Que el mereixien totes dues ningú ho dubta. Madison té un futur esplendorós. Moore ha perdut en l’única oportunitat real que ha tingut per ser considerada la millor actriu.