Luxe i misèria a la península italiana
Parlem amb Tom Shankland i Kim Rossi Stuart, director i protagonista d’‘El gatopardo’, nova gran aposta de Netflix, adaptació del clàssic literari de Giuseppe Tomasi di Lampedusa que ja va donar peu a una de les millors pel·lícules de Luchino Visconti el 1963.
Una escena del cèlebre ball d’‘El gatopardo’.
Les comparacions són odioses, però Netflix no ha tingut por d’adaptar El gatopardo (sis capítols que s’estrenen avui), la immortal novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa que Luchino Visconti va portar al cine el 1963 amb Burt Lancaster, Alain Delon i Claudia Cardinale com a intèrprets principals i amb la qual va guanyar la Palma d’Or a Canes. I tot i que qualsevol de nosaltres hauria sigut un sac de nervis dirigint aquest projecte, Tom Shankland (The missing) jura que va disfrutar.
"No, no em va afectar l’existència del film de Visconti", assegura a EL PERIÓDICO per videotrucada aquest director britànic. "El llibre és meravellós. El vaig llegir abans de veure la pel·lícula i ja havia creat imatges al meu cap. Ho vam fer tot en un estat de joiosa innocència, sense atendre a figures paternes que et persegueixen enfadades… ¡Calia matar els pares!".
Aquesta èpica historia sobre cicles i ideals arrenca l’abril de 1860, en una península italiana encara dividida en petits regnes, entre els quals el de les Dues Sicília, governat pels Borbons, que ocupava Sicília i el sud de la península. A l’altre extrem, al nord, bufen vents d’insurrecció i progrés. El general Garibaldi, un dels principals impulsors de la unificació italiana, es desplaça cap al sud amb el seu exèrcit. Les famílies relacionades amb els Borbons es posen en alerta davant el possible enfonsament del seu món.
Gran i intimidatori
Una d’aquestes famílies és la liderada per Fabrizio Corbera (Kim Rossi Stuart), el príncep de Salina, el nebot del qual, Tancredi (Saul Nanni), a qui ha cuidat tota la vida i que té com a fill favorit, abraça la causa garibaldina. La seva filla favorita és Concetta (Benedetta Porcaroli), que perd el cap pel seu cosí insurgent. Fabrizio haurà de prendre una decisió impossible: orquestrar el matrimoni entre Tancredi i la rica i ben connectada Angélica (Deva Cassel) o permetre a Concetta tenir la vida que somia.
A Rossi Stuart no l’intimidava rellevar Burt Lancaster. No havia vist la pel·lícula de Visconti i, segons sembla, encara no ho ha fet. Es va convertir en Fabrizio a través de tècniques pròpies: "Al llegir el guió el vaig veure com un home gran i intimidatori. Com que jo no em veig així en absolut, m’havia de transformar; vaig afegir 13 quilos de pes i múscul i després vaig treballar la veu per fer-la més greu. Després vaig llegir l’obra de Lampedusa i em vaig perdre en l’ànima del príncep, en els seus interiors, que són rics, sofisticats, matisats".
Notícies relacionadesA finals dels 2000, Shank-land despuntava com a director de terror amb Waz i The children. ¿Imaginava llavors que acabaria dirigint drames d’època èpics com Los miserables (la minisèrie de la BBC del 2018) i, ara, El gatopardo? "No, la veritat és que no, però en realitat sempre m’han agradat moltes classes d’històries. Vaig passar la meva adolescència i primera joventut llegint els clàssics. Vaig descobrir que hi ha una cosa molt envoltant en l’acte de colar-se en el món de Dostoievski o, sense anar més lluny, de Lampedusa".
En la sèrie es palpa l’amor per l’autor de Palerm i també la necessitat de fer un producte el més atractiu possible per a l’espectador mitjà de Netflix. Això últim significa, entre altres coses, dinamisme important, escenes de sexe o una ambientació en què el pressupost llueixi. Algunes xifres: 5.000 extres amb vestuari d’època, 6.000 vestits i accessoris, 3.500 metres de brodat realitzats per als vestits enterament nous… Luxe, molt luxe, tot i que Shankland afirma que també volien que se sentís "la pressió de la calor i la pols… la suor en un vestit de ball". Luxe i misèria.
