TEATRE

Pau Miró retrata a ‘Expulsió’ la seva preocupació per la BCN actual

L’autor estrena demà a la Sala Beckett un drama esquitxat d’humor i "mala llet" que reflecteix la mercantilització de la ciutat i la pèrdua de valors de la societat.

«Estem perdent la ciutat, la personalitat», alerta Casares

Pau Miró retrata a ‘Expulsió’ la seva preocupació per la BCN actual
3
Es llegeix en minuts
Marta Cervera
Marta Cervera

Periodista

ver +

Fa 20 anys Pau Miró retratava a Plou a Barcelona –obra que encara li demanen i s’ha representat en diferents països– la seva il·lusió i orgull per la ciutat on ha viscut tota la vida. Res a veure aquesta imatge amb la que reflecteix a Expulsió, la seva nova creació, títol contundent que mostra com molts barcelonins se senten actualment. "Quan escrivia Plou a Barcelona em sentia com un ambaixador d’una ciutat meravellosa i creia que havíem de cuidar la gent que venia a descobrir-la. Ara m’estan fent fora de la meva ciutat", va explicar ahir l’autor, de 51 anys. "Em preocupa que Barcelona està cada cop menys pensada per a mi, per als ciutadans i per a la meva filla i més per a persones que venen a consumir, per a gent d’alt poder adquisitiu i per als que volen esprémer la ciutat econòmicament".

Toni Casares, director de la Sala Beckett, on Expulsió s’estrena demà, ha dirigit la peça igual com va fer fa 20 anys amb Plou a Barcelona en un cicle sobre la ciutat impulsat des de l’antiga seu de la Beckett a Gràcia. "Aquesta sensació de sentir-se expulsats no és només per la qüestió de la vivenda, sinó expulsats d’un sistema de valors i d’una manera de veure el món", va destacar Casares.

"Com a creadors artístics aprofitem per fer un toc d’alerta: estem perdent la ciutat, la personalitat –va afegir–. Estem regalant la ciutat i les nostres vides, la de molts veïns, a fons d’inversió anònims i grans grups de capital. Hi ha culpables d’abandonar la ciutat i els qui l’habiten en mans dels diners".

¿On són els ideals?

L’obra va més enllà de la gentrificació. La necessitat de sentir-se part d’alguna cosa, d’un grup, família o tribu ressona en un text que té com a protagonistes tres germans que després de la mort dels seus pares es reuneixen a la casa d’estiueig per decidir què fer amb aquesta. La gran, que interpreta Montse Germán, és una urbanista que va voler seguir els passos del seu pare i s’hi ha refugiat després d’haver de deixar el seu lloc a l’Ajuntament. La seva visió sobre el canibalisme immobiliari xoca amb la de la seva germana petita (Anna Alarcón), una persona molt pràctica que treballa per a un fons voltor. Completa la família el seu germà (Xavi Sáez) i la seva filla adolescent, que encarna la jove Mia Sala-Patau. Debuta al teatre amb un personatge "enfadat amb la vida i amb tot", explica, però que és l’únic que aporta una mica d’esperança.

¿On han quedat els ideals en la societat actual? ¿Què passa amb els que van creure en les utopies? Miró, un actor i premiat dramaturg i director de dilatada trajectòria, va sentir la necessitat d’escriure Expulsió davant l’auge "d’unes narratives que fan apologia de l’individualisme extrem que s’estan apoderant de tot". Defineix l’obra com "un drama amb una mica de comèdia, amb mala llet".

Notícies relacionades

Expulsió destil·la humor i ironia, però és amarga. "No es tracta d’alliçonar ningú, sinó d’exposar i ensenyar el que veig al meu voltant", comenta Miró. La seva obra no aporta solucions. Reflecteix com l’apologia de l’individualisme extrem de Trump i Musk s’està apoderant de tot. "Contrarestar aquesta narrativa és cada vegada més difícil perquè tenen unes eines i una potència que converteixen en mems tot el que intenta oposar-se a ells. Ridiculitzen els que tenen el valor de queixar-se".

Casares s’ha envoltat d’un equip jove en la part tècnica. L’escenografia minimalista feta per Pol Roig i la il·luminació singular de Miriea Sintes Garcia ressalten en una nova disposició de l’escenari de la Sala Beckett. Es tracta d’un allargat rectangle que està recobert de sorra negra amb públic a tots dos costats que obliga la meitat dels espectadors a entrar a la sala per un lloc gens habitual. "És un espai molt suggerent però també difícil tècnicament", va apuntar Casares.